VISAT, QUE DIFÍCIL!

Era divendres quan vaig decidir creuar la frontera entre Uganda i Rwanda. El punt escollit era el nord-est de Rwanda, un lloc que s'anomena Kagitumba. Des de Mbarara la ciutat ugandesa on estava són unes 3 hores, una hora per carretera asfaltada i unes dues hores per una carretera de “carro” on la pols es posa per tots els orificis.

Arribem a la frontera, els “change money boys” ja estaven esperant l'autocar, només baixar passes un primer control rutinari del passaport. Un home assentat en una cadira el costat d'una barrera decideix retardar o no el teu pas fins a l'oficina de emigració. Com la majoria de vegades, si ets estranger i ets dels pocs que passa per aquella frontera, suposo que els crida la curiositat el passaport i se'l miren vàries vegades, per finalment sense mirar-te els ulls el militar et torna el passaport.

A l'oficina ugandesa, s'omple el paperet pertinent de sortida del país i ja està. Carregat amb la motxilla vaig creuar un petit pont que separa els dos països i de seguida et fan notar la diferència. Un gran cartell diu: No a la corrupció, si a les inversions. La carretera és asfaltada a la part rwandesa i no hi ha tan caos com al lloc fronterer ugandès. (Molta façana)

Així que faig cua i quan em va tocar el meu torn, dono el passaport a través d'una finestreta a un home seriós que està a l'altre cantó. Em demana el visat, uf no el tinc. Jo em pensava que a la frontera te'l donaven, tal i com fan a Uganda. Em llença el passaport i em diu que necessito una autorització d'entrada del país que es fa a través d'internet. Sense aquest informe d'entrada no puc entrar.

Jo abans de venir a Rwanda m'havia informat i pensava que el paper només era necessari si entraves al país amb avió, per facilitar les coses a l'aeroport. Així que jo sabia que l'havia “cagat” totalment. De totes maneres com que en aquests països mai se sap, vaig intentar convèncer els oficials que em deixessin passar, incorruptes i impassibles em van dir que de cap de les maneres.

Així que sense saber massa què fer, i fent cara incomprensió i incredulitat, amb una mica de teatre de desesperació, un camioner de seguida se'm va acostar i em va dir que ho intentés en una oficina més enllà. Era l'oficina on es declaraven els articles que es transportaven d'un lloc a l'altre de la frontera(costumes office). Allà el camioner els va explicar el meu cas dramatitzant una mica la situació. Que m'havia de trobar amb un amic rwandès a Kigali ja que sinó no coincidiríem cap més dia, els nois van anar a la primera oficina per veure si podien fer alguna cosa. Al cap d'una estona van tornar amb pitjors noticies, ja que anaven acompanyats d'un oficial, el qual em va dir que sense el formulari online, no podia entrar al país així que el què havia de fer era tornar a Uganda. Jo pensava que no, que ni pensar-hi que era divendres i que m'hauria d'esperar fins dilluns i no em venia de gust.

Així que quan l'home va marxar, em vaig quedar abatut per les males noticies, aleshores vaig fer servir les meves arts de seducció per tal de poder aconseguir alguna cosa més positiva.

Amb els homes hi ha una cosa que mai falla:

• T'agrada el futbol? Li pregunto al més jove de tots

• Si i tant molt,

• Doncs jo sóc d'Espanya, Els campions del món, el noi em va felicitar amb efusivitat mentre el seu cap havia entrat al seu despatx. Llavors afegeixo, però jo soc de Barcelona, coneixes al Barça.

• Clar que si, és el meu equip favorit. Messi, Púyol(la fan plana), Iniesta, Píque(també plana)... Ja era meu.

• Portava algunes coses que a Can Barça m'havien donat perquè repartís amb els nens. En tenia de sobres així que vaig aprofitar per donar-li primer alguna postal i un clauer. Llavors vàrem estar parlant una estona, i vàrem congeniar força. Llavors em va demanar com em podia ajudar. Jo el primer que li vaig dir era si em podia deixar el telèfon perquè el meu no tenia cobertura i així poder trucar al meu amic a Kigali, per veure si ell podia anar a l'oficina d'immigració i solucionar-ho des d'allà.

Així que el noi em va deixar el telèfon li vaig explicar el cas en Celse, el meu amic rwandès i de seguida va anar a l'oficina d'immigració, mentrestant el noi em va deixar també l'únic ordinador que hi havia l'oficina perquè omplís el formulari i així me'l reenviessin, si estava de sort en poques hores el podria tenir, segons els mateixos de l'oficina,

Així que mans a l'obra, jo omplint el formulari i en Celse a Kigali a l'oficina. Vaig estar a l'oficina una bona estona mentre els dos nois treballaven al costat. Va ser divertit quan algun despistat que sortia del país, entrava a l'oficina per demanar alguna cosa i es trobava amb un blanc assentat a la taula principal davant de l'ordinador, quedaven totalment descol·locats, llavors jo amb una mirada els assenyalava el costat més petit que hi havia al costat i on hi havia els dos nois. Mentres esperava com que m'havien deixat l'ordinador, vaig començar a xatejar una mica.

De tant en tant venia el noi més jove i em parlava sobretot de les excelencies del seu país i sobretot de l'ho meravellós que era el seu President. Una gran foto de Kagame presidia la sala. El noi era un ex-refugiat, suposo que tutsi que havia estat al Congo durant anys, els ex-refugiats són el més normal a Rwanda.

Llavors van començar les trucades de Celse al telèfon del noi, per dir-li com anava l'assumpte. Finalment a l'oficina li van dir que no podia entrar i que a més necessitava una carta d'invitació per entrar al país. Però jo como Pedro por su casa, fins que no em facin fora no marxo.

Tal dit, tal fet, després d'unes 5 hores a l'oficina, van aparèixer 4 homes amb cara seriosa però molt educats, dient-me que no em podia quedar allà i em van acompanyar fins a la frontera Ugandesa.

Un cop a Uganda, no hi havia autobusos i els taxis em volien cobrar “l'oro i el moro” els nois que estaven a la frontera sabien que “estava enganxat pels ous” i volien aprofitar la situació per fer un bon negoci. Jo em vaig posar ferruc i no acceptava de cap manera el preu que em deien. Pregava perquè hi hagués un hotel al petit lloc. Perseguit pels nois com que no els entenia feien apujar els preus a les persones que els demanava transport.

Finalment vaig trobar un hotelet on hi vaig entrar amb la intenció d'alliberar-me de la persecució. Quan el noi va haver marxat, a la dona que em va atendre li vaig demanar els preus per anar el poble més proper, ja que durnat el cap de setmana necessitaria internet per fer la sol·licitació i per

rebre la carta d'invitació d'en Celse. Les dones sempre són més honestes i em va ajudar a trobar una moto que em va acostar fins el poble més proper, llavors allà vaig trobar un taxi compartit fins a la ciutat més propera on hi havia internet.

Així que vaig passar el cap de setmana a Uganda. El dilluns ja tenia tots els papers en regla, aleshores vaig tornar a refer el camí fins a la frontera. Allà ja em coneixien, els nois que em volien timar, em van donar la benvinguda somrient, quan vaig arribar a la frontera rwandesa, els vaig donar tots els papers, tot cofoi, amablement em van dir que ara només em faltava pagar l'entrada i ja estava.

Així que em dirigeixo amb els meus 50€ a l'oficina de pagament, el preu d'entrada és de 60 $, així que quan vaig a pagar em diuen que no accepten Euros. Ja era el summum, torno a la primera oficina i els comento que no volen els Euros que què faig.

Em diuen que hi ha cases de canvi allà al costat de la frontera, on em canviaran els Euros a Dolars, doncs no, a les oficines de canvi no tenien dolars.

Llavors un home de l'oficina, em fot el rotllo que avui dia els dolars són la moneda més forta, que com goso viatjar amb Euros que no serveixen per res. Jo no vaig gosar contradir-lo de moment, però era la primera vegada que m'hi trobava.

Em van fer tornar a creuar a Uganda per veure si tenien dolars, tampoc, però allà almenys els noies que l'altre dia em volien timar, es movien i telefonaven per fer alguna cosa. Però res, no hi havia sort.

Quina mala sort, serà una senyal això, pensava jo. Jo els deia que era molt fàcil que els podia donar els Euros, que fins i tot els hi donava més del compte i que quan el següent dia arribessin els dolars, ells ho podrien canviar. Doncs no hi havia manera que ho entenguessin. Desesperat realment, ja que l'autocar m'estava esperant a mi, vaig retornar a la costumes office del primer dia, hi havia només el jefe, que no hi havia tingut tan tracte, li vaig explicar el cas i en un moment ho va solucionar. Em va agafar els 55 € i em va fer el rebut de 60 $. Vaig pujar a l'autocar rapidament i finalment vaig aconseguir entrar a Rwanda.

Tota la història va ser molt rocambolesca però mentre estava assegut davant de l'ordinador de la costumes office el primer dia, jo pensava, imagineu-vos que un rwandès creua l'estret de Gibraltar i arriba a la frontera i els policies veuen que no té visat. Què faran amb ell. Li deixaran l'ordinador perquè pugui xatejar?, li oferiran el mòbil perquè pugui telefonar?, li donaran una altra oportunitat per tornar entrar?

Però la historia del visat no s'acaba aquí. Ja que només et donen 15 dies de permís aleshores jo volia extendre el volia extendre. Així que al cap de pocs dies vaig a l'oficina d'immigració de Kigali on m'expliquen que per obtenir la visa necessito una altra carta explicant el perquè volia estar més dies a Rwanda, omplir un altre formulari fotocòpia del passaport i una foto amb un fons blanc. Així que a la tarda ho fem tot.

L'endemà divendres amb tots els papers arribo a l'oficina d'immigració i agafo número, són molt ordenats, ho tenia tot. Així que quan em toca, ensenyo tots els papers i la foto. L'home molt amable s'ho mira tot, es llegeix la carta d'invitació i em diu que no és vàlid que el titol de la carta posa Invitation letter, enlloc de Extension visa i que a més la carta ha d'anar adreçada a l'excelentissim director de l'oficina d'immigració. Jo li vaig dir que l'ho important era el pròposit de la meva extensió, no el títol, per res, amb un somriure, va pitjar el botonet pel següent torn.

No pot ser, altre vegada, que difícil és la burocràcia en aquest país. El dilluns seguent, si que ho vaig aconseguir, em van extendre el visat, però vaig haver d'estar una setmana més a Kigali per extendre el visat una setmana!!

A més llavors se'm van quedar el passaport durant quasi les dues setmanes, sense noticies de res, quan em van dir que tardaven tres dies. Llavors em va entrar la paranoia de què costaria que me'l tornessin, ja que els espanyols del país em van dir que no ens estimaven massa a la gent del nostra país, ja que som qui ha demandat al seu president i a més per “colmo” el President Zapatero no va rebre a Kagame quan aquest fa un parell o tres de setmanes va anar a Madrid. A més només arribar jo havia escrit un missatge criticant el govern i llavors els espanyols que viuen a Rwanda em diuen si estic boig, que ho controlen tot fins i tot el mail. Jo sabia que no ho podien controlar tot, però clar la gent aquí està amb la por el cos i això és molt fàcil de contagiar.

Finalment em van tornar el passaport amb una setmana de retard.