El respecte vers als visitants, pel poc que he estat aquí, és una qualitat que tenen la gent d'aquests voltants.
Al principi et sorprèn que algunes persones s'agenollin per saludar-te, però preguntant a gent d'aquí m'han dit que és força normal, ara bé són les dones i nens les que sempre ho fan mai ho farà un home o un noi. Inclús les dones per mostrar respecte als seus marits o pares a vegades s'agenollen. Per tant es podria dir que és una tradició una mica masclista.
Ara bé, el fet d'agenollar-se per la simbologia que representa no crec que sigui una tradció ancestral d'aquests pobles, sinó que segurament fou importada des dels països colonitzadors.
Aquest respecte que algunes persones mostren, com dia en l'anterior crònica, et fa pujar l'autoestima, però i a ells què? No crec que aquest tipus de comportament afavoreix massa a la igualtat cultural.
Són els primers dies que estic per aquí i això vol dir que les reflexions que pugui fer ara al final del viatge poden arribar a ser una mica diferents.
Crec que la relació entre occidentals i en aquest cas africans està massa desequilibrada o almenys mal entesa, ja que no m'imagino cap de nosaltres agenollant-se mostrant respecte davant d'una persona gran per exemple.
Una persona estrangera que està ajudant aquí em deia que ja des de fa molts anys, des de que Uganda estava dividida en reialmes que les persones estan acostumades a que els guiïn, i que per això no tenen massa iniciativa. Ara bé avui mateix he vist unes representacions improvisades fetes per unes noies i ja us asseguro que no els falta gens d'iniciativa quan la poden desenvolupar. Els nens que comentava que estan passius, també m'estic adonant que necessiten alguna cosa que els activi, a la que arriba algun catalitzador la cosa es desmadra com a Catalunya.
Aquestes poquetes persones que, amb la millor voluntat del món intenten ajudar els que més ho necessiten i que alguns sort en tenen algunes d'ells, A vegades només donen el peix i estableixen relacions molt dependents i paternalites. Com un dia em va comentar en Pere Casaldàliga, les persones més pobres, necessiten el peix i la canya al mateix temps, llavors si tenen sort ja tiraran les xarxes.
Tot això ho explico, perquè han arribat dues dones holandeses, que tenen una fundació que ajuda a l'organització que hi ha aquí. Durant tot el dia les he acompanyat als diferents llocs que els han portat i que apadrinen. Està clar almenys pel vist fins ara, que el respecte i la rebuda que tenen cap els visitants, aquí és espectacular, però no sé si fins el punt val la pena que els nens de 4 i 5 anys facin unes representacions a unes persones blanques, per cert ens anomenen Musunga, i sàpiguen des de ben petits que aquelles persones són les que els hi donen diners per l'escola a qui han d'estar eternament agraïts. No sé si la gent que és ajudada hauria de saber qui són les persones o les organitzacions que aporten diners i que quan aquestes persones les visitin els hi ensenyin quasi a idolatrar-los.
Llavors no és d'estranyar que quan camino pels voltants del poble hi hagin alguns joves que em demanin diners o qualsevol altre cosa que porti a la motxilla.
A vegades sense adonar-nos volem imposar la nostra manera de pensar, perquè penses que és la correcte sense plantejar-te si les teves idees en un ambient diferent funcionaran o potser s'han d''aplicar d'una altre manera. Per exemple una sister m'explicava que els volien ensenyar a estalviar i que va ser un fracàs total, perquè potser estalviaven durant un parell de mesos però un dia de sobte s'ho gastaven tot, llavors m'explicava que va ser quan va comprendre realment que aquesta gent viu al dia, que no planifica el futur més enllà d'un o dos dies, La majoria d'aquestes persones no tenen diners, només es preocupa per tenir menjar i si les collites aquell any han anat bé ni d'això. Per tant una cosa tan arrelada en les seves ments no es canvia en dos dies. Però com sempre els projectes estan supeditats a un temps determinat i les administracions demanen resultats ràpids, aleshores els únics projectes que són resultadistes són els que creen dependència, és quan només se'ls dóna el peix.
Per què un projecte funcioni es necessita temps, diners i implicació de les dues parts i aquesta part a vegades és la més díficil de resoldre. L'ho ideal és quan de mica en mica es pot anar delegant diferents tasques fins que sigui la pròpia gent local la que decideixi el que més els convé.
Un altre cosa que observo és que si una organització o unes persones s'estableixen en un lloc, el primer que han de fer és integrar-se a la comunitat i per exemple aprendre la seva llengua, està clar que la comunitat també ha de ser integradora. Recordo el padre Angel Calvo a Filipinas que parlava el chavacano, l'Angel Olaran a Etiòpia que parlava el Tigriya, i els dos formaven part ja, de la comunitat. Crec que és importantíssim que primer sàpigues on estàs per saber el què necessiten. Hi ha d'haver una interrelació fluïda entre les persones sinó es vol perdre la comunicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada