Kampangang és un lloc preciós, situat al nord-est de Rwanda, rodejat per 4 volcans de més de 4500 metres (un és el Bisoke, el de gorilas en la niebla de la Diana Fosey) La parròquia de Kampangang està situada a 2500 metres d'alçada i no té un nucli de cases, ja que totes estan desperdigades per tot el territori, amb una població de més de 45.000 persones.
És una lloc idíl·lic. Zones de pastura verda, terra negra volcànica, flors de tots colors, arbres com els nostres pins negres, eucaliptus, caminets que van a parar a tot arreu travessant els camps de cultiu, gent que no para de traginar amb coses carregades al cap: aigua, sacs de patates de fins a 60 kg, les aixades, un llibre, un cistell, feixos de llenya, totxos, la llibreta i fins i tot un ou.
Poder passejar per aquí és un privilegi, a més la gent molt afable i curiosa, no para de saludar mentre amb les aixades llaura els camps o busca patates sota la terra negra.
En aquest lloc fa 11 anys que hi viu en Josep Cabayol. Un capellà que fa més de 35 anys que viu a Àfrica, sobretot vivint a Rwanda i el Congo.
És una persona especial, és una persona de 75 anys que viu sol en un lloc sense aigua corrent i fins fa 2 mesos sense electricitat, vivint amb els mínims, com tots els de la seva parroquia.
És un home tot cor, amb la bondat dibuixada a la cara i amb una gran generositat. Dóna tot el què pot i més a la gent pobre de la zona. Anar a donar una volta pels voltants d'on ell viu és tota una experiència.
La zona és de terra negra i els camins plens de rocs volcànics, però en Josep alt i prim com és, encara va lleuger.
De seguida ens rodegen la mainada, surten contents de casa seu quan senten els crits dels seus companys, a mesura que anem caminant la multitud va creixent. Em miren, em toquen els pèls dels braços i no paren de riure, hi ha dues nenes de no més de 7 anys, que es posen a ballar davant nostre mentre anem avançant pel camí.
En Josep em vol ensenyar el projecte que està fent amb l'ajuda de molts particulars de Catalunya. La construcció de cases amb unes mínimes condicions d'habitabilitat per ells. Són cases amb fonaments i fetes amb uns bons troncs units amb fils de canya i fang. La teulada és de metall i en el seu interior hi tenen unes tres o quatre habitacions petites, tot i que la casa segurament no passa dels 30 metres quadrats. Hi ha l'habitació dels pares, l'habitació dels nens i la de les nenes. El terra no està pavimentat i és el mateix que hi ha a fora. El lavabo està a fora de la casa per la part de darrera, amb unes petites parets fetes de canya que li dona una mica d'intimitat. La cuina també està a fora amb una mena de barraca també feta de canyes. Construir una casa d'aquestes costa uns 350€.
Però com que el nostre món és tan incoherent, resulta que aquesta zona volcànica, és la zona dels goril·les, molts turistes creuen els país per poder-los veure. Aquests turistes paguen 500 Euros per poder anar a veure els goril·les, que és un matí. Ara bé si es queden a dormir en uns lodges preparats els costa mil euros més. En total un dia els costa 1500 Euros. Que serien quasi 5 cases.
Segurament són unes cases que nosaltres no ens atreviríem a viure, però els ha millorat molt les seves condicions de vida, ja que abans vivien en cabanes rodones molt petites amb una única habitació on hi dormen els pares i els nens solen dormir al costat d'on es fa el foc, és a dir a la cuina, ja que en aquesta regió fa fresca. La casa no deu passar dels 10 metres quadrats.
En Josep em comentava que aquesta regió segurament és de les més pobres de Rwanda i que la majoria de la gent dels voltants només fa un àpat al dia.
Com en Pere Casaldàliga, l'Àngel Olaran, l'Àngel Calvo, és un home que ha dedicat tota la seva vida a ajudar als altres i també com ells amb un gran optimisme vital.
Va venir els anys 70 a Rwanda i per la seva condició d'infermer de seguida es posà a treballar en hospitals. M'explicava que el primer cop que ajudava a parir a una dona, quan aquesta ja estira i amb el dolor, va aixecar el cap i va veure que era un home qui l'estava atenent, es va aixecar i va marxar corrents. Va parir el fill al cap de 500 metres.
Després d'uns anys a Rwanda als 80 va anar al Congo, on hi havia un camp de refugiats de més de 40.000 tutsis provinents de Rwanda de quan a principis dels 60 van haver de marxar. M'explcava que a la zona a parts de tutsis hi havia hutus i diferents ètnies del Congo, com a curiositat deia que els únics que feien anar a tots els seus fills a l'escola eren els tutsis. Després de la victoria dels tutsis el 1994 tots tornaren a Rwanda i encara ara molts d'ells el van a veure a la seva húmil parròquia, demanant consell o ajut econòmic per fer alguna cosa.
Després anar al Camerún uns anys i just després del genocidi del 1994 tornà al Congo, a Goma a la frontera amb Rwanda, on hi havia un camp de refugiats hutus amb més d'un milió de persones.
És la pitjor experiència que ha tingut en la seva vida i reconeix que psicologicament aquest període l'ha marcat. Se'n fa creus com els éssers humans podem arribar a provocar tals barbaries. Explica que només aterrar a l'aeroport i pujar al cotxe, tota la carretera estava plena de cadàvers, milers de persones es morien del colera i moltes als seus braços i li sap molt greu el tracte que havien de rebre els morts, amuntegats amb una excavadora i enterrats en fosses comuns com si fossin escombraries. Després que els refugiats es dispersessin tornà a Rwanda per establir-se a la parròquia de Kampanga, on és ara.
Una cosa que diu molt d'una persona com aquesta és que a tot arreu el coneixen, això denota la seva implicació amb la gent i la seva proximitat. Molts dies fa llargues caminades per anar a visitar les humils cases dels camperols o per anar a veure algun malalt. Una persona que dona i es dóna als altres abans que a si mateix.
Aleshores a aquest sant com li diuen les monges catalanes del costat del seu poble, li he demanat quines són les qualitats que ha de tenir una bona persona, més o menys en la petita gravació que li he fet ha dit això:
Ser bo, vol dir pensar en l'altre també. Fer el bé, fer el bé, segons les possibilitats de cadascú. Millor dit, tots podem fer bé als altres perquè tenim qualitats diferents, tenim uns dons i que cadascú els hem de fer servir per conviure i viure bé. Aleshores també hi ha el compartir, no únicament coses materials, sinó compartir el què podem amb els altres. Potser ensenyant als altres, potser ajudant a un malalt...Cadascú segons les seves possibilitats, però fer-les servir pels altres no per un mateix. Allò de dir tot per mi i els altres que s'espavilin no.
Considerar la gran familia humana, s'ha de mirar que tots visquem bé i que ens sentim bé.
Sobretot però el compartir, una cosa que aquí es nota molt, jo he après molt d'aquesta gent. Molta de la gent que viu pels voltants només fa un àpat al dia, però veus moltes vegades uns cap el tard que estem menjant una cassoleta de patates i res més que tenen i passen un o dos que saben que avui no tenen res per menjar, doncs els fan seure i compartir allò que tenen. Com aquesta te n'explicaria a centenar des de que estic a l'Àfrica, m'han ensenyat molt, aquest esperit, aquest pensar en l'altre. No ser egoistes.
El perdó, també és important en una bona persona, saber perdonar.
També estimar a tothom sense distincions de llengua de raça de tot.
Saber conviure, estar per l'altre, perquè,al fi i al cap sabem tots, tots que tenim un final i que hem de morir.
Des d'un punt de vista més religiós es clar a mi també m'influeix i jo diria que hauríem de ser pels altres com Jesús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada