RWANDA I CATALUNYA

Recordo que de petit quan caminava al costat de ma mare, aquesta em deia.

• Camina amb l'esquena recta i les espatlles enrere.

Més tard vaig saber que això d'encorbar l'esquena cap endavant és força habitual a casa nostra i a més hi ha tot un seguit de metges, osteopates etc... que es dediquen adreçar les esquenes de la gent. Però jo aquí a Rwanda he trobat la solució a aquest problema i que a més és vàlid per tothom i molt barat. La solució és simple, per exemple un cop feta la compra ens podem posar una bossa al cap i portar-la fins a casa sense que caigui o si sortim de casa amb el paraigües perquè fa pinta de què plourà, també posar-te'l al cap amb l'esquena ben recte. Pels més agosarats i valents doncs poden fer pràctiques amb un sac de ciment o amb un sac de patates de 60 quilos, ja us asseguro que si aconseguiu aguantar l'equilibri i el vostre cap ho resisteix, el problema de l'esquena s'haurà resolt. Per aquí no hi ha ningú amb l'esquena corba i si hi apuntaven, de seguida se'ls ha corregit transportant les primeres garrafes d'aigua.

Un altre problema que sembla que aquí tinguin resolt és el de la vista, no hi ha ningú que porti ulleres, bé si, l'altre dia hi havia sis capellans i jo, només hi havia una persona que no portava ulleres. No serà que el problema si que existeix però no tenen ningú que els hi diagnostiqui, ni diners per comprar-se ulleres, o potser com que no estan tantes hores davant l'ordinador no necessiten tant les ulleres?

La veritat és que sobretot per la gent gran que sol tenir catarates, si estan de sort que algun oftalmòleg els pot operar, és com un miracle per ells. A Butare un pare blanc metge va estar operant fins a l'edat de 80 anys. Un miracle fet per un home que creia en Déu.

Em pregunto, les persones que van estar operades i per tant van experimentar aquest miracle, creuen en l'home oftalmoleg? creuen en Déu? o acaben creien en Déu perquè oftalmòleg creia en Déu.

Bé tot això ve perquè no únicament a Rwanda sinó a molts altres països poc desenvolupats, sembla que hi hagi una mena de “lluita” per captar feligresos, una “lluita” entre l'església catòlica, l'església anglicana i les moltes branques de l'església protestant, aquestes dues últimes estan entrant en força amb molts diners.

Però al final la gent escollirà, per les bones accions d'aquests homes i dones religiosos, accions que els ajudin a entendre la religió que practica cadascú d'ells. Va ser Jesús qui va ensenyar el missatge a través de les seves bones accions, va ser Mahoma qui va ensenyar el missatge a través de les seves bones accions, va ser Gandhi qui va ensenyar la seva religió al món, ha estat en Pere Casaldàliga, ha estat en Josep Cabayol, han estat les persones. Uf que transcendental que m'he posat.

Rwanda és un país eminentment rural, és per això que una de les imatges que més es repeteixen en tot el país és la de l'home o la dona amb l'aixada, llaurant els camps. Són aixades llargues tan altes com una persona que els permeten incrementar més la seva força. Potser l'altre einat que més es repeteix és el del “machete”, eina que utilitzen per tallar qualsevol cosa. Un arbre, les males herbes o per escorxar un cabrit. Els homes en aquest cas són qui més treballen amb aquesta eina.

Un altre element que trobo a faltar a Rwanda són els cotxets, no n'he vist ni un, això si aquí utilitzen el mètode de la tela, més barat, això si no tene els nostres cotxets McLaren, aquí hi ha algunes dones que llueixen la tela dolce and gabana d'imitació però la marca també compte. Aquesta mena de tela que no és res més que un tros de roba, l'utilitzen entre altres coses per lligar-se el nen a l'esquena, els nens petits acaben sent un apèndix de la mare, ja que aquestes dones van tot el dia amb el nen a l'esquena, això si per protegir-lo del sol, no tenen gorres, ni ulleres de sol, ni para-sols que filtren els rajos ultraviolats, però tenen una altre cosa igual d'eficaç, un altre tros de tela que se'l lliguen a les espatlles, llavors el se'l deixen caure per l'esquena, de manera que el nen per art de màgia desapareix insinuant-se únicament per la protuberància que hi deixa.

També són els reis del reciclatge, aquí no es desaprofita res. Quan et passeges pels mercats t'adones que tota la robai tot el calçat és de segona mà. Són peces que potser algú de nosaltres va portar algun dia. També aquí si pot afegir el què jo et dic el reciclatge forçós. Perquè molts dels productes que els arriben aquí, són productes descatalogats al nostra país. Són productes elèctrics, cotxes, ordinadors, radiocasettes, les empreses segur que ho tenen ben estudiat això i que el fet de poder vendre estocatges vells o defectuosos al tercer món, els beneficia moltíssim i els salva moltes vegades l'excés de producció o la manca de planificació. Per exemple els cotxes o autobusos solen ser de segona mà, la majoria Toyota, els quals porten encar radiocasettes, això vol dir que el Cd encara no s'ha comercialitzat per aquí. Els ordinadors evidentment també són de segona o tercera mà o si són nous, són molt lents.

Nosaltres que a vegades ens queixem del transport públic en canvi aquí tot el públic camina. Resseguint els caminets que pugen i baixen per les fortes pendents de les muntanyes. Llavors hi ha el tòpic de dir, és que els negres estan forts, clar, si nosaltres féssim des de petits l'exercici que fan ells no tingueu cap dubte que també ho estaríem i podrirem lluir abdominals sense necessitat d'anar al gimnàs.

Això m'ha fet pensar en una altra solució a un greu problema que hi ha a casa nostra. Estem grassos i per això hem de prendre tot un seguit de mesura per disminuir el nostre pes. Hi ha mètodes que asseguren la pèrdua de pes en dues setmanes. Jo també us l'asseguro, un parell de setmanes a les muntanyes de Rwanda i la panxeta, els michelins i tot el què ens sobri desapareixerà en un moment. A més ens ensenyaran a tenir l'esquena recta.

Recordo ara que l'any passat o fa dos anys ja, a Catalunya hi va haver-hi una gran sequera i que des de l'administració ens demanaven que no malgastéssim l'aigua. Si ens fessin anar a buscar l'aigua amb garrafes de 20 litres i caminar dos o tres quilòmetres, el Ter i el Llobregat es desbordarien perquè el seu cabal no pararia d'augmentar. No rentaríem tant la roba, No regaríem tant les plantes, No ens dutxaríem tant. Aquí per rentar els nens van per ordre de petit a gran. Primer renten el petit, amb la mateixa aigua renten el segon petit, amb la mateixa aigua el tercer petit, amb la mateixa aigua el quart petit, amb la mateix aigua el segon i amb la mateixa aigua el més gran. Seria una família de 6 germans.

A vegades penso amb la pelicula de Cocodrilo Dundee quan va a la gran ciutat. Segurament si agafessin algun d'aquests camperols que viu pel mig de les muntanyes i el poséssim a Barcelona es pensaria que el món s'ha tornat boig, ara bé si ens agafessin a un de nosaltres i ens posessin a viure on viuen ells, ens tornaríem bojos i moriríem de pena sense les nostres pertanences i sense saber on comprar el nostre menjar, en canvi ells segur que en algun jardinet de la mateixa Diagonal, serien capaços de fer-hi créixer unes quantes patates i quatre mongetes, perquè de gana no en passarien.

Els nens i nenes aquí poques vegades n'he sentit a plorar algun. Recordo però a l'autobús després de 4 hores de trajecte una nena d'uns 5 anys assentada a la falda de la seva mare, va començar a plorar, si no vols sentir els crits d'una persona que has de fer tapar-li la boca, no? Doncs, voilà, la dona es treu el pit, li endosa a la nena i ja està, silenci absolut altre vegada. A més la gent no es posa nerviosa si el seu fill plora, ja que és la cosa més normal del món que el nen o nena petits plorin de tant en tant, per això quan a l'església un nen o nena plora, la mare no marxa desesperada i angoixada pel mal moment que li fa passar el seu fill, sinó que aquí es queden tan tranquils assentats al banc, la gent del voltant no se'ls mira amb mala cara, pensant quin nen més maleducat, llavors les mares es belluguen una mica sense fer massa cas al menut i al final acaba callant i com si no hagués passat res.

Una altra cosa que els fa molta gràcia, són els meus pèls, els agrada tocar-me el braç i la canalla es posa a riure, és que clar ells no tenen ni un pèl i un tio tan pelut com jo els crida l'atenció. De ben segur que si algun negre racista m'ha vist, ha tingut la clara proba que els blancs estem menys evolucionats que ells, ja que els pèls ens delaten i ens aproximen els nostres amics primats. Quan em poso uns pantalons curts que tinc, el prinicipi m'adonava que em miraven les cames, però era una mirada que no definia exactament el lloc, jo hi havia moments que estava confús i fins i tot em pensava que tenia alguna cosa a les cames, però no sabia exactament a on. Fins que avui al mercat, una noia musulmana que només veure-la he pensat que tenia caràcter, m'ha agafat del braç i no sé que m'ha dit en Kinyarwanda, però quan m'ha assenyalat la bragueta, de seguida l'he entès. Aleshores he entès el que em mirava la gent, no em pensava que fossin tan “recatats” jo ja sabia que els pantalons s'abaixava la bragueta, però bé també donen de mamar a qualsevol lloc. Resulta que un tio blanc i pelut vagi amb la bragueta oberta no és una cosa força extraordinària per aquí.

Les salutacions, són constants entre ells, ni que sigui dir-se hola(Midwe) i seguidament un que tal?(Amakuru) Contestat amb un molt bé(Mesa) i ja està, no es necessita més, si algú dels dos si que necessita, ja s'ha establert el contacte per poder continuar la comunicació. Recordo a Vic un capellà que li dien Mossèn Passiu-bé, perquè saludava a tothom, a la gent li feia molta gràcia, Mossèn Passiu-bé, no era negre però segur que algun dels seus avantpassats era de l'Àfrica.

Està clar que el context de Rwanda i Catalunya és força diferent en algunes coses i no pretenc comparar els dos països, però si que el fet de conèixer diferents realitats ens pot ajudar a relativitzar una mica els nostres “problemes”, també ens pot ajudar a recordar sensacions humanes que estem oblidant.

Avui ja ho veieu estava transcendental, serà la meva part de Neandertal,(que van ser els primers homínids en pensar sobre la mort) No ho deia pas perquè rimés eh!