Ja sabia que el ritme musical provenia d'Àfrica, però és que ara no en tinc cap mena de dubte. Mireu no paro d'anar a missa. No en tinc ni idea del què parlen, però quan l'església plena de gom a gom es posa a cantar, a ballar a picar de mans i tocar els tambors, la veritat és que se'm posa la pell de gallina. És tot un espectacle. L'ho fotut és que quan acaba la missa, com a visitant que ets és de bona educació dir algunes paraules, així que el primer dia em van agafar amb els pixats al ventre, però després mentres cantaven m'anava inspirant per saber que dir.
La veritat és que sóc bastant el centre d'atenció i m'hi estic acostumant, sempre trobes els ulls dels més menuts clavats a tu i d'una manera més dissimulada la gent més gran també està encuriosida. Sobretot quan anem a visitar llocs remots que pocs blancs deuen haver vist.
Com ja us explicava quan vaig estar a Etiòpia quan parlava dels estrangers que vivien durant una temporada en aquell país, treballant sobretot en ONGs, la veritat és que quan a Barcelona no ets ningú en canvi aquí passes a ser quasi venerat, heu de pensar que a la sortida de missa les dones se m'acostaven i agenollades em donaven la mà i les gràcies per haver-los visitats No, no es pensaven que era capellà, perquè durant el meu parlament ja els havia explicat que era professor. Després de les salutacions i amb el poc que tenen et fan un dinar a base d'arròs i una mica de carn, això si, s'ha de menjar amb les mans. És un honor per ells que tu estiguis allà.
No és d'estranyar doncs que l'autoestima et pugi fins als núvols i et sents el “puto rei”.
A més cada tarda un grup de nois i noies assaja al jardí el compaund, ja que dissabte celebren el dia dels nens i nenes i vindran més de 4000 nois i noies. El professors de música em demanen que assisteixi als assajos ja que els nois i noies estan més motivats i al final sempre em dediquen una cançó amb el ball corresponent, és una passada.
Està clar que són els primers dies i la novetat accentua les sensacions i el benestar, suposo que de mica en mica aquest “subidon” que tinc es posarà al lloc que toca i espero que ser tan el centre d'atenció no “m'agobii” massa.
El què si estic observant és que la gent és molt calmada. Els seus moviments són lents i no fan cap esforç en va, sobretot la gent gran. Els homes dormiten en qualsevol lloc. Els capellans claretians que fa més de 15 anys que estan a la zona, m'expliquen que en aquesta regió més oriental d'Uganda la gent és força més manta que altres parts. A més escoltant tres nois seminaristes, de Tanzània, i dos de Kènia que estan treballant un temps aquí a Kiyunga, veig que la seva opinió és la mateixa. Comenten que aquí la gent no es preocupa massa per les coses, que són poc cooperatius en les coses de l'església i que només viuen el present, la qual cosa fa que no tinguin mai diners, ja que no estalvien i que no es preocupin pel seu futur.
El què si m'ha cridat l'atenció, és la tranquil·litat dels nens i nenes, per exemple, els més petits venen a escoltar com els més grans assagen, doncs el silenci és absolut, observen, canten en veu baixa o el que més, es distreu amb un pal fregant la terra vermella que hi ha sota el gran arbre que ens dóna ombra. Aleshores la meva hipòtesi és que com que no tenen electricitat a casa, com que els pares no poden estar per ells a la que es fan una mica grans, doncs són nens i nenes que saben estar sense fer res, Heu de pensar que n'hi havia desenes només escoltant i que anaven dels 3 anys als 7 anys. Ara bé, després he entès que la meva hipòtesi segurament no és la correcta. Ja que quan he vist els professors de música fent-los fora amenaçant-los amb un pal, he vist que el silenci i la quietud potser era obligada més que voluntària. Però clar Doncs, potser no estava tant equivocat....Continuarà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada