De bon matí el father Joy, el father Cassimiro també indi, i jo, pugem al Toyota Celica generació ja retirada i ens dirigim cap el petit parc Mburo.
Després de menjar pols durant quilòmetres arribem a l'entrada del parc. Ens volen fer pagar 25 dolars, no pot ser diu el father Joy, i com a bon negociant indi acosegueix que ens rebaixin el preu 5 dolars cadascú.
El noi de l'entrada al veure que el father Joy parlava la seva llengua, va baixar la guàrdia i això ho aprofitar el father Joy per fer una estocada i aconseguí una rebaixa força considerable.
Satisfet per haver aconseguit l'objectiu que s'havia establert, puja el cotxe i engega el radiocassette, la música com no India, tabla, la flauta, la veu de pitu i fins i tot algun violí. Finestres abaixades, per tant tots els ingredients per començar el safari pel parc.
Després de 5 minuts amb el cotxe no haviem vist cap animal, el father Joy a mesura que passava el temps li canviava la cara i començava a dubtar que hagués fet un bon negoci amb la rebaixa del preu.
A mi però no m'estranyava gens que no s'acostés cap animal, ens devien sentir des de quilometres de distància, allà lluny vàrem aconseguir veure unes zebres, el father joy premia la llengua contra les dents en senyal de desaprovació. Finalment arribarem al punt d'informació, on òbviament ens digueren que si volíem veure animals era millor contractar un guia, la senyal de desaprovació es feia més insistent per moments, després d'alguns intents per rebaixar el preu, desistí i marxaren cap el llac a prendre l'ombra, ja que el sol et feia esclatar el cap.
Després de menjar els plàtans rostits que havíem comprat a l'entrada del Parc poguérem veure de lluny uns hipopòtams, la cara del father Joy canviar per moments, durà tant com una respiració d'hipopòtam. Potser havíem trencat la malastrugança, ja que de lluny s'acostaren una parella de bernats pescaires amb uns colors ben vius, els ocells començaren anar i venir del manglars i tot i que no eren el nostre objectiu prioritari, la veritat és que l'escena era bonica.
Quan decidirem tornar cap el cotxe, uns micos passaren per davant nostre, això si guardant distàncies. Sembla que la sort canviava, la cara del father Joy es dibuixava ja un somriure de satisfacció, però la cosa no s'havia acabat aquí, pel mateix camí que havien anat, tornarem cap a la sortida i llavors si que fou apoteòsic, el father Joy es revolcava en el seient del conductor amb una alegria desbordant. Grups de zebres es creuaven davant nostra i inclús s'esperaven que els hi féssim la foto, els impales una mica més temorencs estaven també molt a prop, uns cérvols molt grossos que no sé quin nom tenen ens desafiaven amb les seves cornamentes al mig del camí, les gaseles només es deixaren veure de lluny i els ocells continuaven el seu vaivé, no ens podiem queixar.
Just abans de la sortida del parc em vaig adonar que la música continuava sonant, llavors el father Joy tot content amb digué, canten en Malayalam(cap i cua) la llengua del meu estat Kerala.
Jo havia disfrutat de la companyia, del paisatge, dels animals però sobretot de la música cantada en Malayalam.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada