Aquesta petita població està situada a uns 70 Km de Mbarara, la tercera ciutat més important de Uganda. Està en el regne de Ankole, en direcció al Congo. El lloc és rural i les infrastructures com carretera asfaltada o electricitat són inexistents a més com gran part del país han d'anar a buscar aigua a la font o als pous.
Ara bé aquesta zona està més desenvolupada que la zona de Jinja, hi ha més educació, més camps de cultiu, hi ha molt poca malària i el Sida està molt controlat. La població no pateix de subministrament d'aigua ni de menjar durant tot l'any. A més tothom té un sostre on està. Per tant tot i que econòmicament són pobres i els manquen moltes infraestructures doncs la gent aquí sobreviu més o menys bé.
Una prova d'això i que ja de seguida em va cridar l'atenció és la gran quantitat de gent gran que hi ha en aquesta zona. Cosa poc normal fins ara. He conegut varis avis que arriben als 85 anys, la qual cosa demostra que l'esperança de vida en aquesta zona és més elevada que en d'altres.
DIUMENGE
A les 7 del matí quan el sol comença a despuntar, el brunzit de les abelles dins de l'habitació em desperta. Dins de la mosquitera em sento segur, però el soroll no em deixa continuar dormint. Resulta que en Casimir que està a l'habitació del costat, té un rusc d'abelles a la finestra, de manera que les abelles amb poc sentit de l'orientació entren a la meva estança, volant com desesperades contra els vidres mentiders.
Després d'esmorzar, amb en Casimir, un pare claretià jove que hi ha a la parròquia, anem a fer una passejada pels voltants.
Només sortir en Casimir amb un caràcter molt jovial comença a saludar a tothom, la gent respon a les salutacions amb un somriure i un dolça apretada de mans. Després de petites presentacions i el de congratulations because of the world cup, anem continuant serpentejant la plana pels laberíntics camins que formen les plantacions de plataners. Però no hi ha perill que ens perdem, ja que sempre hi ha algun menut que ens acompanya. Els nois o noies que ens fan de guia, solen anar unes passes a davant nostre sense dir massa cosa i caminant com si res ens fan esbufegar de valent.
Al cap de poc de caminar ens trobem a una senyora gran que ens demana que entrem a casa seva. Ens quedem a una mena de jardinet que tenen i ens ofereix una fruita acabada de collir de l'arbre, de la qual ens podem alimentar unes 8 persones de l'ho gran que és. En anglès l'anomenen Jackfruit. Quan sembla que la visita arriba al final, demana en Casimir que entrem a casa perquè vol que beneeixi la casa. Així que en Casimir fa la primera pregaria del dia i beneeix la casa de la senyora i a tots els seus ocupants. Pel què veig aquest era el principal propòsit de la dona quan ens ha convidat.
Després la dona ens acompanya un bon tros perquè no ens perdem, fins que troba a un noiet que va a buscar aigua amb el seu recipient de 20 litres groc, típic a tot Àfrica i que prové dels recipients que contenien oli de palma.
És impressionant com els nois i noies, nens i nenes es carreguen al cap 25 litres els més valents i 8 litres els més menuts, la força i l'habilitat són dignes del millor malabarista.
Aquesta és l'aigua que faran servir per cuinar, beure i dutxar-se. Aquí amb una galledeta d'aigua n'hi ha prou per dutxar-se i sortir-ne ben net.
Just després de la font d'aigua, que no és res més que un rajolí provinent d'un rierol, en Casimir reconeix a una de les nenes que l'ajuden a l'altar. La noia tota vergonyosa se'ns acosta, ens saluda i ens demana que entrem a casa seva.
Arribem al pati de terra, que com totes les cases està escombrat i net. Allí ens trobem a l'avi que amb poca visió, està assentat a l'ombra d'un arbre, escoltant com no la ràdio. Aquí la majoria de gent parla o xapurreja l'anglès, la qual cosa ens facilita la comunicació. Ens fan assentar en unes cadires i ens treuen pinya i plàtan per menjar. Ens agraeixen molt la visita i es queixen que les havien d'haver avisat ja que ens haguessin preparat menjar. A més l'avi li dóna 1000 shillings(30 cèntims€) al sacerdot perquè no ens han pogut oferir tè, que pel camí ens en comprem.
La gent sol assentar-se al voltant del menjar i el silenci potser és el que se sent més, però no es respira tensió, al revés, sembla que amb la sola presència i companyia ja estan més que contents. Això si, abans de marxar demanen al Casimir que faci una benedicció a dins de la casa. Hi ha molt de respecte vers el jove sacerdot i el que representa, suposo que la benedicció de la casa i els seus habitants els dóna la força que abans els podia donar el bruixot del poblat.
De moment els homes que ens hem trobat anaven la majoria empitofats. Aquí beuen un licor provinent del plàtan que anomenen malwa i que pel què es veu agrada molt.
Una de les noies de la casa, la Marie, ens guia amb lleugeresa per entre les cases fetes de maó cuit i les plantacions de plantaners. No parem de saludar i de compartir rialles. Finalment d'una casa ens surt una dona gran vestida amb una mena de cortina de flors i un mocador el cap, ens invita a casa seva, però nosaltres ja anem amb més pressa, se'ns fa tard, de totes maneres entrem. Com les altres cases tenen un petit rebedor on hi ha quatre cadires i una tauleta i darrera tenen una o dues habitacions, mentre que la cuina està a fora feta amb parets de fang i les letrines solen estar a la part de darrera de la casa. Ens ofereix més menjar i ens reben amb reverències. A partir d'aquest moment em començo a replantejar això de ser capellà. Però quan per enèssima vegada li demanen una altre pregaria, desisteixo, la meva imaginació per inventar pregàries és molt limitada.
Ens despedim i continuem el trajecte ja cap a casa, la Marie ens guia fins a un camí que no té pèrdua, just allà apareix la dona d'en Julius que també vol que entrem a casa seva, no ens hi podem negar. Té uns posters de la verge maria i com no vol que el Casimir els hi beneeixi, aquí també se li ha acabat la creativitat al pobre sacerdot, ja que repeteix algunes de les pregaries que havia fet abans.
A partir d'aquí enfilem per l'empolsinada carretera principal, fins a l'església, on es fa l'animada missa del diumenge i com no, els parlaments i presentacions hi son habituals. Al final de la missa em toca dir unes paraules als feligresos, cosa que ja començo a estar acostumat. A més és fàcil de parlar quan saps que tothom està content i agraït pel simple fet d'estar allà. Aquí no existeixen les pors al rídicul.
Després de la missa la Dora i la Lilian, dues noies de 19 anys que tenen cura dels dos capellans indis que hi ha a la parròquia en Thomas un home d'uns 50 anys i en Casimir ens tenen el dinar preparat i la taula ben parada.
Després d'un bona apat una mica de migdiada i sant tornar-hi. Hi ha una noia que ens ha convidat al seu aniversari. Al arribar la noia tota preocupada ens ha dit que feia estona que ens esperaven i això a Àfrica representa molt de temps.
La cosa va en serio, la noia i les seves amigues vesides amb taconets i vestits llargs, els homes el pare i l'oncle amb el traje del diumenge. Entrem al rebedor on ens esperen amb un altre tiberi, treuen més menjar, entre els llargs silencis, es fan parlaments, ens presentem, aplaudim, fins i tot cantem en el moment de portar un pastís casolà. La noia que fa 21 anys està emocionada i encantada que el pare Casimir hagi assistit al seu aniversari. En alguns moments crec que el capellà se sentia fins i tot una mica violent. Però que va més bé que una pregària doncs tres o quatre pregàries, que són les que va haver de dir el pobre capellà, que amb les neurones exhaustes ja no sabia ni què deia. Després dels regals i quan ja eren les 7 de la tarda i per tant quasi fosc, en Casimir i el seminarista havien de marxar, adivineu per què? Doncs per dir fer la pregaria de les 8 a la petita capella que tenen. Això sol allà no pintava res, així que els vaig seguir.
Al arribar i mentre ells estaven a la capella, vaig anar a comprovar si les plaques solars aquell dia havien emmagatzemat prou energia per poder veure una estona la televisió. En teniem per una horeta. Avui tampoc podrien veure La tormenta, el serial mexicà més seguit a tot Uganda.
Així que després de sopar, vàrem connectar la televisió i el pare Casimir, dos seminaristes i jo ens vàrem acomodar per veure uns DVDs musicals que havien gravat pel sacerdot. Música del Congo, que anomenen Lingala music.
Carai tu, allò era canela i de la forta. Us heu d'imaginar els vídeos de reggaeton però encara més pujats de to. Dones movent el cul d'una manera obscena i pervertida, amb el cantant vestit amb abrics de pell de bisó amb unes lletres que deien:
Alphonse
Oui xou xou,
je le fait comme ça. Aquesta frase estava acompanyada d'uns moviments pèlvics provinents del mateix diable.
Llavors em deien, quins vestits més acolorits, oi? Però senyors si no van vestides pensava jo. Llavors continuaven, heu vist quins edificis més moderns hi ha al Congo, i llavors jo m'adonava que la meva vista havia perdut molt. Edificis on?
Per sort l'electricitat es va acabar, el dia havia set llarg i profitós, així que Bona nit a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada