UNA MICA MÉS DE RWANDA

De moment des de Rwanda és millor no parlar massa de política, sobretot per no comprometre a persones que viuen al país. Potser és paranoia però és que parlant amb la gent t'adones del què podia ser l'Espanya dels anys 40 i per tant tothom es cura molt en salut i això es contagia. Segons ells els serveis secrets estan per tot arreu i ho controlen tot fins i tot les xerrades amb el mòbil. Ara bé no us imagineu un país amb molta tensió, almenys externament, únicament que no es parla de segons quines coses i ja està.

Però Rwanda és molt més que política, per això en aquesta crònica intentaré descriure una mica el poc que he anat aprenent d'aquest petit país.

El podríem definir com el país dels caminants, ja que sempre veus gent que camina llargues distàncies per arribar o marxar d'algun lloc. Els més petits caminen per anar a buscar aigua, les dones caminen per anar al camp i al vespre molts homes intenten caminar per arribar a casa, els efectes de l'alcohol es fan notar.

Molta gent també utilitza la bicicleta per recorrer llargues distàncies i per anar a, o per treballar. Ja que molta gent les carrega amb diferents tipus de coses, arribant a transportar pesos de 200 Kg.

Són la gent de les salutacions, ja que sempre es saluden i et saluden tot i que amb més discreció, esperant sempre que facis el primer pas, llavors com si s'hagués trencat el gel somriuen i et tornen la salutació. Això si és un país no vàlid per solitaris, ja que sempre estàs rodejat de nens encuriosits o de joves que volen practicar una mica l'anglès, ara que ha substituït al francès com a segona llengua oficial.

La primera llengua oficial és el Kinyarwanda que el parla tota la població del país, una llengua com moltes d'Àfrica provinent de la llengua Bantú. Per exemple per dir gràcies es diu Muracose.

La Conxita em deia que després de 30 anys a l'Àfrica, el què li costa més quan torna a Catalunya, és veure les cares llargues que fem tots quan anem pel carrer, que no ens mirem ni els ulls i per descomptat que ni ens saludem.

A més les salutacions aquí són afectuoses. Et donen la mà però d'una manera suau, tot i que el més comú entre ells, és com si s'anessin abraçar agafant-se pels braços, llavors fan l'acció com si s'anessin a fer un petó però el que fan és que es donen un cop de cap suau a cada costat del front tres vegades. O bé fan el mateix tres vegades però sense arribar-se a donar el cop el cap.

Són gent molt hospitalària i generosa, ja que quan algú t'invita a casa seva està molt content de què acceptessis la invitació, aleshores solen treure't algun refresc mentre tímidament es comença la conversa. En Josep Cabayol un home que fa més de 30 anys per l'Àfrica, em comentava que comparteixen fins i tot el menjar, si saben que els veïns no tenen menjar no dubten ni un moment a donar-los part del seu.

Segurament la història els ha ensenyat a ser molt reservats i segons la gent que fa temps que viu al país, són gent que ha après a callar i que desconfia de l'estranger o del desconegut.

Els cants i els balls formen part també de la vida rwandesa i des de ben petits que aprenen a tocar algun tipus de tambor i a moure l'esquelet com autèntiques ballarines.

Les dones van vestides amb teles de colors ben vius i amb uns mocadors al cap de forma i disseny ben variat, quasi bé sempre carregades amb algun fill a l'esquena.

Els parlaments són una cosa impressionant, quan estan reunits tothom està disposat a parlar en públic tan és el nivell cultural que tinguin, la qüestió és parlar i dir unes quantes paraules, sobretot d'agraïment vers als assistents a l'acte. Unes paraules que s'allarguen fins a uns nivells de somnolència importants. Perquè això si, el temps no és important, el què per nosaltres seria lentitud per ells és un ritme normal. La concepció del temps és diferent a la nostra, sobretot perquè no tenen cap tipus d'horari que marqui la seva jornada.

Però no tot és tan bonic com sembla, ja que els gelos, les enveges, són sentiments que a Rwanda poden acabar molt malament. Tenen la costum d'enverinar-se no se sap exactament el perquè. Aleshores sovint troben morta alguna persona a causa del verí que se li ha subministrat. Són gent molt supersticiosa que encara ara es deixen guiar per bruixots.

M'explicaven que una noia que havia tingut una filla, la única després dels 4 fills, li van enverinar la filla de no més d'un any i la van matar amb una nit. Una altra noia que treballava al taller de les monges, també la varen enverinar. Llavors no se sap exactament perquè però es creu que es degut a enveges, odis entre famílies o màgia negra per tal d'aconseguir alguna cosa.

Quan la gent va a visitar alguna cosa que no és de molta confiança no sol acceptar el menjar o la beguda fins que els propietaris no ho han probat primer. O fins i tot si et regalen alguna cosa de menjar, cosa força normal, el que el regala el proba primer per demostrar que tot està correcte.

M'explicava una monja espanyola que una nit un mussol es va posar sobre l'arbre de la casa del davant i va començar a cantar durant tota la nit, les altres monges rwandeses li van dir que aquella nit algu d'aquella casa moriria, ella que no creu en aquestes coses va dir que eren bajanades. Doncs al dia següent una noia jove i sana havia mort en aquella casa.

Tot i que estan prohibits i el seu ús ha anat en disminuint els bruixots o els metges tradicionals encara actuen sobretot al camp, és per això que és fàcil veure gent adulta amb tot de cicatrius al front, segons m'han explicat, aquests talls els hi van fer de petits, perquè tenia molt mal de cap.

El concepte de família es força diferent al nostre, ja que la família és molt més amplia i el concepte d'acollida és molt més gran que el nostre. Si un nen es queda sense pares i no té familiars, doncs la família veïna l'acull com si fos un mes de la família.

És un país molt religiós, abans únicament catòlics, però ara actualment l'església anglicana i protestant americana estan entrant amb molt força i molts diners a Rwanda.

La majoria són gent molt humil, amb pocs estudis, tot i que ara el govern s'ha posat força dur amb aquest aspecte i obliga anar a l'escola a tots els nois i noies, a més els obliga anar calçats a unes escoles que si són públiques les classes són d'uns 50 alumnes i si són privades a la mitat o menys. Molta gent rica comença el seminari menor, perquè d'aquesta manera s'assegura una bona educació, ja que les classes hi ha menys alumnes i les escoles estan millor equipades, seria com abans la Salle per exemple.

El país és molt muntanyós i això dificulta l'accés a molts llocs, ja que a part de les quatre carreteres principals, les altres carreteres són pistes amb forats i pedres de tots els tamanys, a més ara que és l'època seca, la pols està per tot arreu.

Un país superpoblat que ha esgotat practicament totes les reserves forestals que tenien, ja que ara quasi tots els arbres que hi ha són eucaliptus, que els ajuda a obtenir fusta amb facilitat però pel contrari els dificulta molt el conreu. Els animals a mesura que rebien la pressió de la gent s'anaven desplaçant i ara els que queden estan confinats en petits parcs Nacionals.

Els homes veuen molt, la cervesa local em diuen. N'hi ha de variis tipus, la més comuna és la feta a través de la fermentació dels plàtans, també n'hi ha de sorgum i d'alguna altre producte que ara no recordo. Al vespre és força habitual veure alguns homes xuclant amb una canya la preuada beguda.

És un país on amb una gran quantitat de policia, on a les poques carreteres asfaltades que hi ha et trobes variïs controls policials i quan el president ha d'anar algun lloc a fer campanya per les eleccions, hi ha un policia cada 100 metres a una distància de 60 Km.

Una altra cosa curiosa són les autoescoles, n'hi ha per tot arreu, es veu que és molt difícil treure't el carnet de conduir a Rwanda i que com que hi ha tanta policia tothom que té cotxe ha de tenir els papers en regla, sinó s'exposen a una severa multa o inclús a la presó.

Crec que és un país on es cuiden molt les aparences, moltes de les quals estan molt bé, però que no es solucionen els problemes reals de la població. Per exemple estan prohibides les bosses de plàstic a tot Rwanda, estan posant fibra òptica per tot el país, no hi ha venedors ambulants sinó que estan confinats en mercats, tothom s'ha de posar el casc i el cinturó de seguretat, quan vas a renovar el visat et donen un número per esperar el teu torn, la ciutat és molt neta, tots els nens i nenes estan obligats anar a l'escola amb sabates, tot això com deia està molt bé, però la majoria de gent no té electricitat, per tant no necessita la fibra òptica, la majoria de gent no tenen ni cotxe ni moto, ni s'han de renovar el passaport perquè mai surten del seu poble. La majoria de gent no té aigua, les seves carreteres no estan asfaltades, no tenen prou medicaments per combatre diferents malalties, les classes estan superpoblades i els mestres estan mal pagats, no hi ha feina pels joves...

El país com tot Àfrica està creixent econòmicament, sobretot gràcies a les inversions d'empreses nord-americanes i s'està invertint fort en el turisme, sobretot a la part nord del país on hi ha els volcans, goril·les i llacs.

El què més sobte és la gran diferència entre la ciutat i al camí i els caminants que no deixen mai de fer camí, amb la càrrega al cap.