HEROÏNES POC MEDIÀTIQUES

La Conxita és una dona d'uns 74 anys. Una dona prima, baixeta, d'aparença fràgil i amb un somriure molt fàicl. Fa més de 45 anys que viu fora de Torelló, el seu poble natal, ja que tota la seva vida l'ha dedicada a les missions. Primer a Santo Domingo durant uns 15 anys i llavors a Rwanda durant uns 30 anys.

La Pilar d'uns 73 en canvi és una navarresa amb una bona personalitat, amb les idees molt clares i que no para d'anar amunt i avall, té una energia alcalina, tot i que ella ara diu que no fa tantes coses, doncs no em puc imaginar com devia ser abans.

Aquestes dues senyores que pertanyen a la congregació dels Sagrats Cors, segurament són de les persones més valentes i generoses que hagi conegut mai.

Quan la Conxita m'explica totes les històries que han passat les dues durant els temps de la guerra a Rwanda, se'm posa la pell de gallina.

Ella mateixa diu que no entén com ha superat tota aquella etapa tan dura. Suposo, diu ella que quan t'hi trobes doncs afrontes el que faci falta i més. Però la veritat és que amb tot el que explica no es gens estrany que segons ella, Déu l'hagi protegit en tot moment, perquè sinó, no entén com encara està viva.

A principis dels 90 ella vivien al nord de Rwanda, en aquella època l'exercit tutsi provinent d'Uganda, estava atacant continuament aquesta part.

Elles estaven al mig, per un cantó l'exèrcit rwandès, amb el suport de l'exèrcit francès intentaven contenir els continuats atacs dels rebels tutsis provintents d'Uganda. Foren quatre anys horrorosos, ja que semblava que la comunitat internacional no fes res per aturar les matances que s'estaven produint.

Les bombes els hi queien al costat de casa i les dues monges espanyoles, protegien com fos a les alumnes rwandeses que tenien a casa seva. Evidentment a elles tan els era si eren tutsis o hutus. El què volien era protegir-les a totes.

Els sodats o els rebels, se'ls presentaven a casa seva moltes vegades borratxos, tractant-les alguna vegada de traidores, ja que acollien a algú de l'etnia contraria. Elles però sempre sortien en defensa de les seves noies i més d'una vegada també defensant als veins. Finalment optaren per amagar les alumnes en cases particulars, aillades a la muntanya. Elles mentrestant vivien soles en una petita població. Llavors les obligaren a marxar a Goma, des d'on començaren a passar medicament a través de la frontera i amb aquesta excusa podien trobar-se amb les seves alumnes durant el dia i saber com estaven.

La cosa però es complicà encara més i un cop a Goma, el consol espanyol les obligà abandonar el país, elles però hi estaven totalment en contra, així que quan arribaren a Espanya, tornaren agafar l'avió i retornaren a Goma.

Aleshores des de la frontera del Congo, anaven entrant a Rwanda per ajudar a la gent i controlar les seves alumnes. Finalment però veient el seu anhel d'anar a Rwanda el governador de la zona els digué que s'hi quedessin que quan les avisessin que marxessin ràpid perquè llavors seria qüestió de vida o mort.

Just abans de l'assassinat del president de la República a l'abril del 1994, els interhamwe que eren els extremistes hutus ja anaven per les cases buscant tutsis per assassinar-los. Quan un dia arribaren a casa seu. Eren com el dimoni, anaven mig despullats i mimetitzats amb fulles de plàtan, la majoria eren nois joves, molts mig drogats o borratxos, arribaren a la casa per anar a buscar alumnes tutsis, en l'estat en què estaven en qualsevol moment les podien matar, ja que és el què havien fet a molts pobles veins. Per sort les monges s'avançaren a ells i amagaren a les alumnes en cases particulars.

La Conxi se'n fa creus que com elles dues soles s'enfrentaven aquells salvatges, segons ella Déu els hi donava el coratge.

També anaren a la casa els inkoyagi, els invencibles, que eren els rebels tutsis que intentaven entrar al nord del país, aquests buscaven alumnes hutus per tal de matar-les, per sort sempre les van salvar.

Quan les bombes queien a la vora a casa seva, elles dues, la Conxtai i la Pilar anaven a la capella a pregar, mai cap obús va arribar a caure a casa seva.

Però el pitjor encara estava per arribar.

Ja que quan tot va esclatar a l'abril del 1994 les coses es posaren encara més díficils. Els interhamwe amb ànsies de revenja, mig drogats i folls perduts mataven a tot tutsi que es trobaven pel camí o a tota persona que els ajudés.

Però a la vegada els tutsis ja s'havien apoderat del poder i des de Kigali anaven arraconant als hutus cap al nord-oest del país, és aquí on hi ha les famoses imatges de la gent abandonant el país. Els tutsis també sanguinaris mataven a tothom qui es posés al seu davant.

Així que avisaren a les monges que abandonessin ràpidament el país, aquestes amb l'ho posat agafaren a les seves alumnes i es dirigiren cap a Goma, a la frontera amb el Congo. A partir d'aquí si l'infern existeix es deu assemblar molt a tot el què va viure durant aquells dies, ja que van tenir de caminar molts quilòmetres, sense menjar, sense beure res, fins que van arribar al vespre a la frontera. Allà exhaustes es van asseure, ella recorda el color vermell del cel, de les bales diu i de les bombes, la gent arribava ferida, es moria pel camí, tot era sang i dolor.

Elles es pensaven que d'allà no en sortirien fins que un de la frontera les va reconèixer de quan passaven medicament i les posà en contacte amb un capellà, el qual els hi cedir una casa just al costat de la frontera.

Allà no pogueren quedar-s'hi ja que les bombes queien al costat de casa seva, així que sense saber massa que fer es dirigiren cap a l'aeroport de Goma, on hi havia l'exèrcit francès.

Al arribar allà, tot estava ple de gent, nens plorant, gent ferida, gent malalta i molts morts. S'assentaren a fora de l'aeroport esperant que passés el temps pensant que moririen totes.

Però un soldat francès des de dins de l'aeroport veié unes blanques allà fora i els demanà que feien allà, les dues monges sense massa esma i amb molt poques forces li digueren que no ho sabien. El soldat, un noi molt jove, anà a consultar-ho al seu capità i per sort les feren entrar a elles i a les seves alumnes.

Allà les feren entrar a una tenda i els hi digueren que dormissin allà al terra. Les noies de seguida quedaren adormides, però la Conxi i la Pilar al veure que a la gran tenda hi entraven soldats a tot moment, no se'n refiaven massa, així que estigueren despertes tota la nit vigilant el què passava.

L'endemà al matí les feren sortir de la tenda, tot l'aeroport estava ple de ferits i de gent, elles no sabien on anaven, fins que al final els hi donaren una caixa amb una ració d'aliments per a cadascuna. Després el comandant francès se les quedà mirant una bona estona i llavors assenyalant l'entorn dantesc que hi havia, els demanà on era Déu en aquells moments.

La Pilar de seguida contestà, en vostè, en nosaltres, en aquells assenyalant els metges, el comandant els digué si estarien disposades ajudar a l'hospital elles de seguida digueren que si.

A l'aeroport arribaven diferents estrangers que ràpidament eren repatriats, a elles també les volien portar a Espanya, però elles i les seves estudiants si negaren, es volien quedar a ajudar als refugiats que anaven creuant la frontera

No paraven d'arribar gent ferida i gent morta, finalment sortiren de l'aeroport i anaren ajudar als refugiats que arribaven a milers.

Llavors passà el pitjor, el colera s'instal-là en el camp de refugiats que hi havia just després de la frontera, allà no hi havia cap organisme internacional, eren elles dues, les novicies i dues monges més, que no podien fer res.

Morien a centenars, la gent els suplicava que no els deixessin morir, però elles poc que hi podien fer. Els feien companyia i els ajudaven als que podien a tenir una mort més o menys digne. Hi havia tal quantitat de morts que al matí treien els cossos a la carretera perquè les màquines se'ls emportessin i els llancessin a les fosses comunes, com si fossin animals. Però és que no es podia fer res més estaven desbordats totalment. Segurament el còlera provocà més víctimes que la mateixa guerra.

El còlera devia provenir de les aigües infectades del llac Kivu, on inicialment hi tiraren molts cossos de persones mortes, però al venir tota la massa de refugiats, al arribar al llac, el primer que feien era veure de les seves aigües infectades pels cossos putrefactes, fou per això que el còlera, es propagà d'una manera tan ràpida i rabiosa.

La Conxi, recorda el cas d'un nen petit que els soldats francesos l'havien trobat viu a dins d'una fossa comuna, el cuidaren i el nen sobrevisqué.

La Conxita de tant en tant es para i es pregunta com va poder aguantar tot allò, fins i tot a vegades es demana si allò va passar de veritat o no, perquè no entén com va poder sobreviure a aquella massacre humana, tot allò li va fer augmentar encara més la seva fe.

Llavors des d'una caseta que un cura els havia deixat a Goma, el Congo, anaven visitant els diferents camps de refugiats de la frontera.

Recorda que en un d'aquests camps els soldats les avisaren que marxessin corrents perquè l'arrasarien els que ara havien pres el poder a Rwanda, marxaren i l'endemà arrasaren el camp, matant a milers de persones que estaven refugiats allà.

Jo llavors em pregunto si els soldats belgues o francesos ho sabien, la comunitat internacional també ho sabia, aleshores no feren res per parar tota aquesta massacre. Els USA i el UK que foren qui donaren suport al exèrcit tutsi, els hi era igual que matessin a milers de persones, el què únicament els importava era poder obtenir el control de Rwanda, per així assegurar-se el control dels recursos naturals que hi ha al Congo. Actualment al nord de Rwanda al volcà Karisimbi els militars americans hi han instal·lat una base que els permet tenir el control de gran part d'Àfrica, ara mateix aquí on sóc, a la nit una llum molt brillant està quieta al cel, és un satèl·lit que podeu estar segurs que no és Rwandès.

El paper de les Nacions Unides va ser vergonyós, fugint quan els refugiats més els necessitaven, la qual cosa ens demostra la seva utilitat al servei dels EUA.

Llavors donen el premi Nobel de la Pau a l'home que està al comandament d'aquest país?Que demostri que se'l mereix.

Per què si qui ho han demostrat són les dues germanes dels Sagrats Cors.

La Conxita que amb tot el què ha passat, és molt senzilla i sobretot valora la simplicitat de les coses, no necessita gaire per viure diu, i quan ve a Catalunya no entén com és que la gent gastem tant. Tot rient em comenta que alguna vegada li diuen que sempre porta la mateixa faldilla, però ella els contesta que no l'atabalin que amb aquesta faldilla va ben còmode. No sé perquè necessitem tanta roba diu ella.

Cada dia al vespre surt a contemplar els volcans i si el temps ho permet i no hi ha núvols es queda una bona estona mirant la seva bellesa. Llavors després de sopar se seu fora el porxo i mira com arriben uns ocellets que cada nit s'acurruquen en un racó. Amb això ja estic contenta jo, em diu amb una rialla sincera. És que per ser feliç no es necessita massa cosa, afegeix.

La Pilar és una dona generosa, que dóna el què té als més necessitats, amb una gran empenta que no para de fer projectes i de rebre a gent pobre a casa seva, a vegades podrien semblar la cara i la creu, però són totalment complementaries.

El què també admiro d'aquestes dones i de molta altra gent gran, és la seva il·lusió per ajudar als altres i per començar nous projectes. Amb la il·lusió pràcticament intacte als seus 74 o més anys, gent com la Conxita, la Pilar, en Cabayol, en Pere Casaldàliga l'Angel Olaran no deixen de lluitar per fer un món més just. Gent gran que no para de començar nous projectes, nous somnis, que no deixen passar la vida pel simple fet de ser grans, sinó que mantenen un esperit jove que ja ens agradaria tenir a la majoria de nosaltres. Són, grans joves.