ELS CAPELLANS DE RWANDA

A Rwanda hi ha una tradició eclesiàstica molt important. Suposo que el fet de ser una colònia Belga va influir molt alhora que l'esglesia catòlica es comencés a introduir al país a principis del segle XX.

La majoria de parròquies que hi ha al país, han estat construides per sacerdots estrangers i és impressionant el treball que han fet els pares blancs alhora de construir hospitals, universitats, escoles....Els pares blancs d'origen francès, comencen de zero. Són gent molt instruïda i preparada per començar nous projectes en qualsevol país africà. Un cop aquest projecte ha arrelat el cedeixen totalment a l'església del país, perquè en disposi de tots els equipaments. Quan marxen ho deixen tot, mobles, roba, de manera que la persona que s'ha d'instalar no necessita fer cap gasto.

A Rwanda també hi ha hagut molts sacerdots de la plana de Vic i segons m'han explicat algun d'ells, la raó és que durant el concili Vaticà II, un bisbe belga de Rwanda es va assentar al costat del bisbe de Vic, a partir d'aquí començaren l'enviament de sacerdots diocesans missioners que depenien del bisbe de Vic. Això era a mitat dels anys 70, és per això que molts dels sacerdots rwandesos que hi ha actualment han estat alumnes dels capellans catalans i per això alguns d'ells venen a omplir les esglésies catalanes.

En l'actualitat a Rwanda està ple de capellans rwandesos joves, en la majoria de parròquies que he visitat no passen del 35 anys.

Ser capellà a Rwanda és un privilegi, et dóna estatus social i tens un respecte molt gran de la gent. Els capellans juguen un paper important dins de les diferents comunitats, ja que generalment són de les poques persones instruïdes que hi ha, sobretot en les zones rurals. Aleshores a part de celebrar les misses, se'ls escolta la seva opinió, donen consells a la gent.

Ser capellà a Rwanda suposo que seria com ser-ho abans a Catalunya a més potser si que alguns ho fan per vocació, però ja us asseguro que molts d'altres ho fan perquè és la millor manera d'aquirir una bona posició dins la societat i perquè també et dóna l'oportunitat d'estudiar, de viatjar al 'estranger, de menjar bé i beure bé.

Perquè pel què jo he vist, aquests nanos joves corrent el perill de caure en els mateixos errors que alguns capellans catalans van tenir en el passat.

Ja que la seva vida està molt per damunt de la mitjana, a la taula els sobra el menjar i el beure és abundant i bo practicament cada nit. Cervesa, whisky i inclús conyac, que són molt cars a Rwanda. A més és alucinant perquè algun dia els he acompanyat a visitar alguna casa i quan arriben se'ls treu de tot i més i si la casa és de bona familia llavors ja es posen les botes. És arribar a la casa i ja et treuen les begudes, cervesa, i diferents tipus de refrescs, llavors mentrestant la dona va a preparar algun appetizer i finalment es fa una pregària i cap a un altre lloc.

Per tant tot el què van guanyar alguns dels missioners catalans, que era la proximitat amb el poble, aquests ho estan perdent tot.

A més no crec que molt guardin el celibat, ja que a part de veure algun capellà “tirant els tejos” a alguna noia, també he vist alguna noia coquetejant descaradament amb algun jove sacerdot.

El què si he notat és que hi ha força diferència entre els capellans que són missioners, siguin africans, europeus... i els capellans diocesans que estan menys preparats.

Així per exemple el missioner català, Josep Cabayol, que viu allunyat del món entregat als més necessitats i vivint com ells, és com un boig pels capellans diocesans.

Llavors alguns d'aquests capellans que han vingut una temporada a Espanya, em comenten que la figura de sacerdot al nostre país no té cap mena de sentit, ja que la gent no té fe i només es fa la missa per quatre persones grans. Normal que pensin això, aquí l'església quasi bé cada dia està plena i per exemple parròquies petites poden tenir més de 15 corals.

Algun m'ha comentat que el què li resultava més difícil a Espanya eren els funerals, ja que la família només anava a missa quan hi havia un funeral, aleshores que se'ls hi pot dir a una familia que no té gens de fe i que va a l'església només quan hi ha un mort. La gent ja no bateja tant els nens i nenes, la gent ja no fa tant la comunió, la gent ja no es casa tant per l'església, però en canvi la gran majoria continua fent els enterros a l'església. Por a la mort? Una cosa que aquí a Rwanda està més superada, quan hi ha un difunt el què fan es uns dies de dol, on el poble, els amics, els familiars, s'acosten a la familia i els hi fan companyia durant variis dies, durant els quals hi haurà menjar, begudes i es parlarà de la vida del difunt, però sobretot amb alegria per la vida que ha portat. Quan la persona és jove, la cosa ja canvia i el dolor és més difícil d'amagar.

També m'han dit que pels rwandesos no va ser massa difícil acceptar el Déu cristià, ja que abans de la colonització ells ja eren monoteistes i el seu Déu l'han transformat en el nostre Déu i com abans encara ara alguns l'anomenen Imana.

Per ells anar a missa és tota una celebració, el diumenge es vesteixen amb els millors vestits i tots es posen sabates i algun fins i tot el “traje”, les dones es guarneixen amb els seus vestits de colors i amb uns barrets que fan conjunt amb el vestit, fets de tela on la manera de plegar-la és el que li dóna l'originalitat. A l'església com a Uganda, canten tot i que d'una forma una menys pagana i com deia per ells és una festa, no com nosaltres que a vegades sembla una penitència.

Per tant l'església catòlica té un paper important a Rwanda tot i que ara l'església adventista i l'anglicana estan creixent amb molta força per tot el país. Una altra manera que tenen EUA de introduir-se dins el país.