Podria dir que aquest viatge ha estat un viatge bastant eclesiàstic, ja que sempre he estat rodejat de gent de l'església. Una altra manera de viatjar que m'ha servit per conéixer el país. Ja que aquesta gent que o bé ha nascut al país o bé porten més de 20 anys vivint-hi, et permeten entrar directament en contacte amb el poble, a més que són gent que estan aquí per pròpia voluntat i que la seva missió és ajudar a aquest poble tan necessitat.
Llavors n'hi ha que ho deuen fer molt bé, perquè la gent se'ls estima molt i n'hi ha que fan el què poden.
Pel què respecte a mi tothom s'ha portat molt i molt bé i m'han fet sentir tots i totes com a casa. A més he après coses que no sabia. Novícies, processes, postulants, perpètues, tot això són noms que reben les monges a mesura que van passant als anys dins de la congregació. Són quatre anys de carrera inicial i formació, llavors uns 5 anys que són monges en prova i finalment fan els vots perpetus.
Explico tot això perquè he tingut l'oportunitat de visitar les monges dels Sagrats Cors a Rwanda. Aquest món jo no el coneixia, així que primer vaig entrar amb una mica de cautela, però després de la calorosa rebuda i del excel·lent tracte de seguida em vaig sentir com a casa, jo no volia marxar de cap de les dues cases que em van rebre, al final però em vaig decidir a marxar perquè sinó la panxota ho hagués començat a notar.
Això si abans de dir adéu, les processes, les postulants i les perpètues van ballar per i amb mi. Un tambor i les mans com a percussió, són l'únic que necessiten aquesta gent per començar a cantar i a bellugar el cos. Fins i tot les més timidetes que quasi no els hi havia sentit la veu, amb el ritme del tambor es mouen com autèntiques ballarines. Les danses ruandeses són més calmades que les d'Uganda i almenys les que he vist i les que van ballar elles, jo les definiria com danses ondulatòries amb saltirons, no hi havia tanta contorsió com les les danses ugandeses.
Després de la primera dansa i jo assegut en el tron reial tot era perfecte, ara bé quan em van invitar a sortir a ballar amb elles, no m'hi vaig poder negar. Dotze noies i jo ballant al ritme dels tambors, bé jo feia l'ànec, elles ballaven i reien dissimuladament quan veien l'ànec picant de mans i vestit amb una mena de faldilla, jo en altres circumstàncies m'hagués mort de vergonya, però la gent aquí alhora de ballar i cantar no en té de vergonya així que em vaig apuntar a les rialles. Va ser molt divertit, vaig estar Bailando con monjas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada