CYANGUGU, LLAC KIVU

CYANGUGU I EL LLAC KIVU

Aprofitant que estic al sud de Rwanda he anat a veure el poble de Cyangugu, que està a l'extrem sud del llac Kivu. Un llac que ajuda a fer frontera entre el Congo i Rwanda i una de les zones més riques en recursos naturals que hi ha a la terra, sobretot a la zona del Congo. Coltan, Coure, metà, diamants... Una monja m'explicava que una companya seva que treballa al Congo, a prop d'una mina de diamants, li deia que els únics que treballen en aquestes mines són els nens. Perquè són tunels molt petits i on la terra s'esllavisse de seguida, de manera que els nens i nenes són ideal, són petits i pesen poc. Ara bé es veu que molt d'aquests nens moren sepultats i se'ls deixa allà mateix sense que ningú s'atreveixi o pugui reclamar-los. Tot per cobrar uns 50 cèntims al dia.

En aquesta zona de Cyangugu, la frontera entre el Congo i Rwanda per mi és el més interessant de veure. Un petit pont separa els dos països i el tragí de persones que passen per aquell pont és constant, a més la gent que viu a les dues bandes de la frontera, no necessita passar pel servei d'immigració.

Una manera de distingir els congolesos dels ruandesos, és la manera en què porten els pesos al cap. Si porten el pes a l'esquen amb una cinta que passa pel front i que ajuda a portar el pes, aquests són congolesos, en canvi si el pes va directament al cap són sobretot ruandesos.

En aquest petit poble les dones van a pescar durant el dia, uns peixets petits que llavors a la tarda porten a vendre al mercat. Mentre que els homes pescadors, surten a la nit amb les seves barques per pescar peixos una mica més grans, el tamany del braç em diuen.

Per arribar al llac es tarda unes tres hores des de Butare i com totes les carreteres de Rwanda les corbes es fan notar. Durant el trajecte el noi del costat s'ha ben marejat i veus, no ho havia pensat mai això, però com que aquí estan prohibides les bosses de plàstic, el pobre vomitava sobre la seva jaqueta, rebregada com una bossa.

Al arribar a la frontera, el poblet s'anomena Rusizi, allà he anat a dormir en una casa d'hostes que tenien les monges de San Francesc d'Assis, les cases d'hostes que tenen parròquies o congregacions tenen una bona relació qualitat preu per nosaltres, però repeteixo que el país és molt i molt car per ells. Un litre de petroli 1,2 Euros, una cervesa 1,3 € i una habitació uns 13 €, la gran majoria de gent no es poden permetre aquests preus. Suposo que es torna a repetir el tòpic dels països pobres. Poca gent rica que guanyen molt bé i molta gent pobre. Aleshores és quan es formen dos països diferents, un pels rics que ara tindran fibra òptica i un pels pobres que no tenen ni electricitat, tot i que els cables passen pel costat de casa seu. Però aquí l'electricitat i moltes altres coses, com que tot es paga al comptat, es carrega amb els diners que tu vols i quan es gasta et tallen el subministrament fins que tornes a posar diners.

El paisatge durant el trajecte és força bonic, primer perquè es creua el bosc tropical de Nyungwe de més de 90 quilòmetres d'amplada i més de 120 d'allargada. És l'únic bosc d'aquest tipus que queda a Rwanda i et dóna idea dels arbres i de la frondosa vegetació que hi havia a la zona abans de ser talada per l'home. Com us he explicat ja alguna vegada, el país està repoblat completament per eucaliptus un arbre que té una bona fusta per cremar i que per tant s'utilitza en el 90% de les cuines de Rwanda. Almenys a Rwanda hi ha fusta, tot i l'elevada densitat de població, perquè per exemple a Etiòpia no els en queda ja i l'Angel Olaran comentava que els eucaliptus podrien ser la solució a aquesta manca de fusta, a més ajudarien a evitar l'erosió tan intensa en algunes àrees, però clar són solucions extremes.

Després del bosc tropical, apareixen grans plantacions de te. Espesos matolls que ressegueixen l'ondulat terreny, mentre alguns homes i dones taquen els camps mentre recullen les fulles del te.