Pàgines

KATUKURU, UN PASSEIG PER LES ESCOLES D'UGANDA



Aquesta regió pertany a l'antic reialme d'Ankole i es parla el Runyancore, mentre que la gent que hi viu són els Banyancore.

Tot i que és un lloc rural i pobre, em sembla que està una mica més desenvolupat que la zona de Kiyunga d'on provinc. El paisatge és ondulat, amb muntanyes pelades i grans extensions de plantacions de plataners, que arriben fins a mitja falda de la muntanya.

Abans d'arribar a Mbarara la ciutat més gran i més propera de Katakuru, m'he pogut fer a la idea de com podia ser el paisatge abans que la mà de l'home en canvies la seva fisonomia, ja que hem passat per un parc Nacional, on encara es poden trobar grans espècies de mamífers en llibertat. És una zona amb moltes acàcies separades entre elles i rodejades per pastures. Un paisatge de sabana, el que tots ens ve al cap quan es parla d'Àfrica.

Ara però la presència de l'home ha canviat tot aquest paisatge i els camps de cultiu s'estenen arreu.

Ara és l'època de recollir els platans, aquí però hi ha una especie majoritària, que l'anomenen matoque. La mengen molt bullit i xafat, igual que patates bullides i la verita és que és molt bo.

Els homes de la regió ajudats per les seves bicicletes carreguen més de 6 branques plenes de platans per portar fins al poble, on el majorista els hi comprarà per uns1000 shillings cadascun, que ve a ser uns 30 cèntims d'euro. Si cada branca d'aquestes puja més o menys uns 12 quilograms, aquests homes carreguen a les seves bicicletes uns 100 quilos. Molts d'aquest homes els veus suats pels camins, empolsinats de la terra vermella, arrossegant la bicicleta més de 12 quilometres, per arribar a guanyar encara no 2 Euros, alguns d'ells allarguen el trajecte uns 5 quilòmetres per així a la ciutat poder-hi guanyar uns 50 cèntims més en total.

En aquesta regió, segons els pares claretians, no es practica la poligàmia ila gent és més treballadora que els Basoga de l'est d'Uganda.

Això si les dues regions tenen en comú la precarietat en què estan les seves escoles. A la vora de la capital Kampala es veuen des de la carretera les boniques i exhuberants escoles privades pels més rics, la majoria de vegades fills de polítics. Després en els pobles hi ha alguna escola privada sobretot si són de secundària i les públiques, les quals

sobreviuen com poden.

El govern s'ha posat com a gran fita acomplir amb els objectius del mil-leni i s'ha centrat sobretot amb el de l'educació. És a dir garantir una educació lliure a la majoria de nens i nenes del país. Així que fa uns anys va nacionalitzar moltes escoles que funcionaven en fons privat. Des de llavors em comentava el director d'una escola que les coses encara van pitjor, ja que els diners que el govern hauria d'aportar a les escoles no arriba i el poc que arriba ho fa tard. De manera que hi ha pocs professors, per exemple hi ha classes amb més de 100 nens i nenes, he assistit a classes on els alumnes estan assentats a terra i on les pissarres estan totalment trencades o simplement no n'hi ha. Els professors que cobren uns 100 dòlars el mes s'han de multiplicar i a més el seu salari els tarda molt arribar. Per tant la situació de l'educació en el país no està en el seu millor moment. El que si fa el govern és incrementar els bons resultats del sistema educatiu del país. Segurament hi ha menys analfabets que abans, la qual cosa ja és bona, però amb això no n'hi hauria d'haver prou. A més en aquests països no sé si les estadístiques són massa fiables, ja que aquí ningú sap quantes persones hi ha a casa, doncs menys se sabrà les que assisteixen a l'escola.

Visitant les diferents escoles tan a l'est com a l'oest, m'he fixat que els nens i nenes, vessen d'innocència. Qualsevol cosa que els facin que surti una mica de la normalitat els fa riure, moltes de les coses que els nostres trobarien la cosa més tonta del món, aquí la troben graciosíssima. Per exemple el truc de la puça, “mundialment” famós gràcies en tortell poltrona, no us podeu imaginar l'èxit que té i tan grans com petits busquen la puça com desesperats. O un petit truc que els faig amb una petita goma que faig passar d'uns dits a uns altres. La primera reacció és de sorpresa, la segona d'alegria i llavors els més grans intenten endevinar el truc. Aquest mateix truc l'he fet a escoles de Catalunya i la primera reacció és de sorpresa continguda que no es noti massa, la segona és de a “mi no me la fots” i fer veure saps com trobar el truc i molt poques vegades hi ha la reacció d'alegria espontània que hi ha aquí per una cosa nova. Enlloc .de disfrutar del truc, nosaltres el què volem és treure-l'hi la màgia i per tant la innocència.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada