A l'hotel de Kibuye, mentre estava assentat a la terrassa, contemplant el llac, un noi rwandès amb una serra, un llistó i un regle, se m'ha acostat i m'ha començat a parlar amb anglès. Parlava molt a poc a poc pensant-se les paraules que diria, anava lent però segur del què deia. Ha començat amb les típiques frases, de How are you? What's your name? Where are you from? Que a vegades serveixen per trencar el gel. El Jean que és com es diu el noi, m'ha dit que feia mig any que estava aprenent anglès i com que sap que la millor manera d'aprendre'l es parlant-lo de seguida que m'ha vist ha pensat que seria una bona ocasió per practicar-lo.
El cap d'una estona m'ha explicat una mica la seva vida. M'ha dit:
Jo fa uns anys era molt pobre, no tenia res i havia marxat de casa, perquè la meva mare es va morir i quan el meu pare es va casar amb una altra dona, jo vaig marxar de casa, ja que ella no em tractava bé. Aleshores em vaig convertir amb un nen del carrer, vivia al carrer i vaig començar a robar, coses de poc valor per poder sobreviure. Però jo de tant en tant em parava en algun lloc i intentava llegir els cartells, havia estudiat molt poc i m'adonava que llegia molt a poc a poc. Això em preocupava a més sabia que viure el carrer no era una cosa bona i que robar no estava bé, ja que molta gent era pobre.
Un dia una monja que a vegades ens donava menjar ens va dir si volíem anar a estudiar, un meu amic i jo finalment ens hi vàrem apuntar, vàrem començar per cinquè de primaria i teniem 14 anys, ja el primer any vaig treure les millors notes de la classe i el segon any també, aleshores em va sortir l'oportunitat de continuar estudiant un ofici, així que vaig estudiar fusteria. M'agradava aprendre a fer anar les eines, a més per primera vegada a la vida em sentia útil i capaç de tirar endavant. M'esforçava molt, no faltava mai a classe tot i que a vegades havia anat a pescar durant tota la nit per tenir alguns diners. Quan vaig acabar de seguida vaig trobar feina, ja que ho feia molt bé, ara la gent ja em coneix i la feina no em falta. Un capellà em va ajudar comprant-me les eines per poder començar a treballar i llavors l'amo d'aquest hotel també em va ajudar molt el principi, va confiar amb mi alhora de fer moltes feines i això li haig d'agraïr moltíssim.
Ara estic molt orgullós perquè ja no sóc pobre, tinc llogada una caseta amb un company i cada mes puc pagar el lloguer, a més em puc comprar el menjar i encara me'n sobra una miqueta, que faig servir per comprar llibres amb anglès, perquè m'adono que si en el futur parlo anglès, crec que tindré més oportunitats de treball, ara si les coses em van bé, m'agradaria anar a classes d'anglès, per millorar més ràpid, tot i que en sis mesos estudiant pel meu compte ja he millorat bastant. Després de l'anglès també m'adono que l'informàtica és important així que també hauria d'estudiar-ho, tu què creus?
Oi tant que si. Li dic jo.
Crec que si t'esforces la vida també t'ajuda.
La veritat és que el noi m'explicava tot això amb una satisfacció tan gran, se'l veia tant content d'haver aconseguit ser un bon fuster i tirar endavant la seva vida. Però a la vegada no tenia ni una espurna de vanitat.
Suposo que històries com aquestes n'hi ha un munt en un país que ha patit una guerra tan atroç fa tan poc.
Un noi que havia perdut els pares i tres germans durant la guerra, em comentava que ara estava estudiant secundària i a més a les tardes fa un curs d'energies renovables, també se'l veia molt content d'on havia arribat. Igual que en Jean volia practicar l'anglès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada