PETITA SINOPSIS D'UGANDA

Com a antiga colònia anglesa, Uganda fou considerada per Winston Churchill com la perla d'Àfrica. Un país amb una gran varietat natural i humana amb més de 56 grups ètnics.

La temperatura tot i estar en l'equador no és molt elevada ja que és un país assentat en un altiplà i amb muntanyes volcàniques que arriben a altures de fins 4130 metres, com el volcà Gathinga.

La seva població és de les més joves del món. Un 50% de la població és menor de 15 anys i en 60 anys ha passat de tenir 5 milions d'habitants a tenir-ne 32 milions. En l'actualitat cada minut neixen dos nens

Uganda és un dels països més pobres del món, amb un index de desenvolupament humà de 0,514 situat en la posició 157 de 176. Tot i que com la majoria de països africans el seu creixement econòmic va en augment, aquesta millora no es veu reflectida en la població que en les zones rurals no tenen electricitat, ni telèfon, i per descomptat ni aigua corrent. A més de ser un dels països del món amb més mortalitat materna alhora dels naixements que està a l'ordre d'un 4%.

La zona del nord on encara hi ha un conflicte armat entre el govern i el grup rebel del LRA és l'àrea més castigada, mentre que la capital Kampala és on el govern ha destinat més diners i recursos.

Un govern presidit pel senyor Museveni, que des de l'any 1986 està al capdavant del país amb el beneplàcit i el suport dels EUA i UK. Aquestes dues potències, sempre han protegit Museveni i aprofitant els aires de grandesa i de poder del governant l'han utilitzat com a punt de partida per aconseguir l'obtenciò de recursos del Congo per exemple. Museveni com us explicaré més endavant, juntament amb els EUA i UK és un dels grans culpables en els genocidis que s'han produït en les dues últimes dècades, a Rwanda, Burundi i últimament al Congo.

Un govern corrupte i assassí, ja que organitzacions internacionals han denunciat els assassinats massius i selectius que durant tots aquests anys ha anat realitzant, amb la complicitat de governs internacionals que fins i tot l'han posat d'exemple a Àfrica per la bona gestió que volen fer creure que està realitzant, per d'aquesta manera mantenir un punt estratègic en el continent. Tal i com per exemple estan fent a Etiòpia amb el recent reelegit Meles Zenawi.

El govern d'Uganda és corrupte i el senyor Museveni està preparant el camí al seu successor, el seu fill un important cap de l'exercit, a més la seva dona és ministre del seu govern.

Ës un país amb una gran quantitat de recursos com l'aigua, el 15% de la superfície del país és aigua dolça, sent el llac Victòria on neix el gran Nil, la reserva més important del país. Un nou recurs descobert fa poc ha estat el petroli, que sembla ser que es troba en grans quantitats a l'est del país. El què no es diu però, és que molts dels recursos que suposadament pertanyen a Uganda realment no procedeixen de la mateixa Uganda sinó que són espoliats per “rebels” pro-governamentals al Congo, que com alguns sabreu està sumís en una silenciada guerra des de fa anys.

Un país on el 85% de la població viu en les zones rurals i fan agricultura de subsistència, que gràcies a les favorables condicions climàtiques els permeten tenir menjar gran part de l'any. El què si és un problema són les malalties que afecten a la població i que degut a un deficient sistema sanitari provoquen milers de morts que en el nostre país serien evitables.

El Sida al 2002 afectava al 6% de la població, però altres malalties com la malària disminueixen l'esperança de vida dels ugandesos situada en 52 anys.

A més l'augment tan ràpid de la població, fa que comenci a haver-hi escassetat de terra cultivable amb les greus conseqüències que això pot portar en un futur no massa llunyà.

Per tant com molts països africans de moment no té un futur massa esperançador. Esperem que la millora educativa que sembla que s'està aconseguint en comparació a fa uns anys permetí als joves actuals a crear un futur més digne pel seu bonic país.

PRIMER DIA, INTERCANVI CULTURAL

Vaig arribar a 2/4 de la matinada a l'aeroport d'Entebbe a Uganda. Allà em vaig esperar unes tres hores fins que el Father George va arribar i em va portar amb el seu Toyota fins a Jinja, la població on els pares claretians hi tenen un seminari, coneguda sobretot per ser considerada durant molts anys el lloc on neix el Nil.

L'arribada ha estat fulgurant i després de dinar el mateix father George provinent de la India, m'ha portat fins a Kiyunga.

Kiyunga és una petita població rural situada a uns 80 quilòmetres de Jinja, per arribar-hi hem utilitzat uns 20 quilometres de carretera asfaltada i la resta per pista en no massa bon estat. Per tant només arribar ja m'han endinsat cap a l'Uganda interior i més rural, molt diferent a la capital Kampala..

Només arribar ja m'esperaven els tres sacerdots claretians que formen la comunitat de Kiyunga. Tots tres igual que el father George provenen de l'estat indi de Kerala i sembla ser que els claretians indis són els principals coordinadors de les parròquies de la regió.

Després d'assignar-me l'habitació i sense massa temps a situar-me, m'han vingut a buscar per portar-me al gran i verd jardí que tenen davant de la petita església.

Com que els havia dit que m'interessava conèixer com era la vida dels joves d'Uganda, doncs havien organitzat una xerrada amb desenes de joves de les escoles del voltant de la parròquia.

A les 5 de la tarda han començat arribar nois i noies d'entre 15 a 23 anys potser eren un centenar i sense massa preàmbuls i improvisant amb el meu anglès hem començat a intercanviar experiències. Al principi estaven tots molt callats i jo que els anava explicant una mica com era la vida a Catalunya i el què se m'anava acudint. Després de quatre rialles l'ambient ja era més distès i a partir de llavors hi ha hagut un bon intercanvi cultural.

M'han preguntat si a Espanya els matrimonis homosexuals eren permesos, quan els he dit que si, els nois sobretot han fet més d'una ganyota de desaprovació. Cosa força normal a Uganda ja que fa uns mesos va estar a punt de ser aprovada una llei que criminalitzava la homosexualitat fins al punt d'arribar a la pena de mort.

Parlant, parlant, m'he assebentat d'on havia anat a parar. Resulta que estava a Kiyunga i que en aquesta zona es parla el Lusoga, que és la llengua que parlen els Busoga, l'ètnia majoritaria a l'est del riu Nil.

M'han preguntat també sobre el divorci si era normal a Espanya, quan les he respós que si llavors m'han explicat que Uganda també és força normal el divorci. Tot i que és un país força catòlic. La meva sorpresa però ha estat quan m'han explicat que la poligàmia és un fenomen molt normal entre els Busoga, que és una tradició de fa molts anys i que tot i que la religió catòlica ho prohibeix ells continuen amb la poligàmia. A més les noies estan d'acord amb aquesta tradició i em deien que el què volen és un marit que les pugui mantenir. Llavors el marit construeix varies cases on viuen les seves dones i més que posar-se geloses acaben sent molt bones amigues, i s'ajuden mútuament. Ja que algunes vegades l'home desapareix.

Suposo que és per això que quan els explicava que a Catalunya era molt normal tenir un fill com a màxim dos, s'han posat tots a riure, no podien entendre no tenir germans, llavors ha estat quan he preguntat a 6 persones pel nombre de germans , el que menys en tenia nou. El concepte de família ha de ser força diferent al nostre, m'explicaven que no tenen una única mare, que les madrastres o les tietes moltes vegades els fan de mare, igualment els oncles o cosins germans. Fins i tot els veïns eren com de la família.

Per això quan els deia que nosaltres moltes vegades no coneixíem ni els veïns reien per sota el nas amb una clara senyal de incomprensió. Ells viuen en comunitat, compartint i rodejats sempre d'altres persones. Una altra cosa que els ha cridat molt l'atenció és quan els deia l'edat en què les dones i els homes tenim els fills a Catalunya, quan els parlava de 30 en amunt, les noies sobretot reien obertament, mentre picaven de mans. Aquí les dones tenen el primer fill entre els 14 als 18 anys, els 30 anys podríem dir que es consideren vells. Heu de pensar que la seva esperança de vida és de 52 anys mentre que la nostra és de 78 anys em sembla.

La conversa ja es feia de forma distesa, tot i així en cap moment la cosa va pujar de to, al revés sempre es van mostrar molt respectuosos cap a mí i cap els seus companys i tots mostraven molt d'interès en el què deia jo i en el què preguntaven ells. El silenci durant les intervencions només es trencava per alguna rialla d'incredulitat per part dels nois i noies.

M'han preguntat per l'escola i quan els he dit que en una classe hi havia d'entre 25 a 35 alumnes ells de seguida m'han dit que aquí en una classe de l'escola pública hi han un mínim de 100 alumnes. Esperem que el departament d'ensenyament no agafi Uganda per comparar les ratios d'alumnes, ara que està utilitzant tant les tisores.

A més em deien alguns d'ells que per arribar a l'escola havien de caminar 2 hores i que moltes vegades no tenien llibreta per escriure. A més a les escoles de tot el país tant nois com noies estan obligats a rapar-se el cabell pràcticament al zero, és per això que és molt difícil veure noies amb el cabell llarg. La directora d'una de les escoles, em deia que ho fan per higiene, també per comoditat i també per estalviar diners amb xampús i cosmètics pel cabell.

Això si els joves tenen molt clar que els estudis és l'únic que els pot donar una oportunitat de futur i mentre la majoria de noies volen ser o doctores o infermeres, els nois eren més diversos, advocats, pilots d'aviació, enginyers...

Ara bé el que més m'ha cridat l'atenció i fins i tot el principi em creia que ho malentenia, ha esta quan un noi m'ha demanat si a Catalunya es realitzaven sacrificis. El principi em pensava que parlava de l'esperit de sacrifici, però no resulta que parlava de sacrificis humans. Quan jo els he contestat que no, que de cap de les maneres. M'han començat a explicar que a Uganda i més concretament en aquesta zona els sacrificis humans i sobretot de nens, no són una cosa rara. Els adivins, els bruixots moltes vegades recomanen a alguna familia que per aconseguir allò que volen han de sacrificar una persona jove i que fent un ritual amb la seva sang o amb alguna part del cos se'ls concedirà el “desig”.Els nens petits, les noies verges i la gent albina es veu que són els més buscats i que tot i està penat per la llei, de tant en tant encara es practiquen aquest tipus de rituals.

Finalment m'han demanat quan havia de pagar la família de l'home a la família de la dona a Catalunya. Quan els he dit que era gratis, els nois m'han dit que s'aniran a Catalunya a buscar una dona que aquí és massa car. Després de fer una mica de broma, m'han explicat que es paga en diners o bé amb bestiar, i que el preu depèn sobretot de dos factors. El primer és l'estatus de la família de la noia, si els pares tenen estudis i si és una família ben considerada per la resta de la comunitat, si tenen diners. El segon de la virginitat de la noia, un noi em deia que si la noia és verge està clar que el preu és molt més elevat.

(M'han demanat si enterravem els morts en parets i no a terra i s'han posat a riure quan els he dit que si.(

Després de quasi dues hores de conversa i s'estava fent fosc, hem donada per acabada l'intercanvi cultural entre Catalunya i Uganda. Per ser el primer dia a Uganda no em puc queixar!

LES BOMBES A KAMPALA

Suposo que a molts us ha arribat informació de l'atac terrorista que hi va haver-hi la nit de diumenge mentre feien el partit del mundial. Jo me'n vaig enterar a través de la televisió i pel que diuen els diaris i les noticies televises sembla ser que ha estat un atac terrorista perpetrat per Al Shabbaab. Un grup terrorista que opera a Somàlia i que ja fa uns mesos va amenaçar a Uganda i Burundi perquè aquests dos països havien enviat soldats a Somàlia per unir-se a l'exèrcit de la Unió africana. Segons diuen hi han hagut 74 morts molts d'ells d'origen etíop, ja que hi ha una nodrida comunitat establerta a Uganda, a més els etiops són l'enemic número 1 pels rebels somalis. Després del terrible atemptat la policia no para de buscar culpables i el President Museveni en unes declaracions a la televisió digué textualment i citant un paràgraf bíblic, Que això no acabarà aquí,” ull per ull i dent per dent” una bona manera de calmar els ànims.

Això ha fet que molts somalís establerts a Kampala comencin a patir per la seva integritat, ja que tenen por de les represàlies dels ugandesos després de l'atemptat terrorista i de les declaracions del President del país. Vàries persones entrevistades a la televisió ja culpabilitzaven a la comunitat somali per aquesta tragèdia. A més la policia militar s'ha desplegat pel barri musulmà d'una manera molt cridanera, fent comentaris com “Tenim rodejada a la comunitat musulmana, estem segurs que atraparem els culpables”, quan un terç de la població a Uganda és musulmana. Suposo que a partir d'ara Uganda s'adherirà a tots aquells països que estan obstinats en crear dos blocs i en generalitzar els enemics. Els “bons” ja tenen un nou aliat.

L'atemptat ha estat una calamitat i tots els morts eren civils. Però coneixen l'historial del President Museveni, la desconfiança per part meva és total i si més no les conseqüències segur que seran aprofitades per benefici propi.

MASSATGES AYURVÈDICS A ÀFRICA

La veritat és que no em puc pas queixar, ja que a part de l'autoestima alta aquí m'arreglaran la salut. Si és pel tractament de reflexologia que m'han fet al matí podria dir que estic a punt de palmar-la, ja que punt que tocava, punt que em feia mal. A la que la noia m'ha agafat el peu i m'ha fregat els dos costats del taló d'Aquiles he vist les estrelles, quan li he demanat a quins punts pertanyien m'ha dit que els testicles, a partir de llavors he aguantat el dolor per terrible que fos, sense dir ni piu.

Com és que m'han fet reflexologia en un poblet perdut a l'oest d'Uganda? Doncs perquè els capellans són indis i n'hi ha un que tracte els malalts de la zona mitjançant medicina natural.

M'és curiós escoltar a un capellà, parlant de l'energia del cos i de com mitjançant un pèndul pot arribar a saber que et passa o fins i tot a través de l'aura que té cada cos humà.

Té un immens jardí ple d'herbes medicinals, ja siguin autòctones o bé importades de l'India, aleshores tracta sobretot malalts amb malalties cròniques, no per substituir la medicina sinó per complementar.la.

Diu que amb la seva medicina pot arribar a estabilitzar el sistema immunològic durant molt temps d'un malalt de Sida, això si en les primeres etapes.

A través dels massatges fets amb herbes especials, a través de la reflexologia, a través de les flors de Bach creu que la unitat del cos amb l'energia absorbida i despresa es re-equilibra i d'aquesta manera pot arribar a desaparèixer la malaltia fisiològica que tenen els seus pacients.

El Father Mathew m'explicava que a Kerala, l'estat de l'India d'on ell prové, ja ho practicava abans de ordenar-se sacerdot. Ara intenta exportar-ho aquí, de mica en mica sembla que va guanyant adeptes i algun pacient fa més de 4 hores de camí perquè el tractin.

Ara bé també us haig de ser franc i no és que en el minihospital hi hagi una multitud de pacients, a més la majoria de pacients que venen es veu que són gent rica. Fins i tot va venir la germana del què seria el rei de la zona.

De tota manera suposo que aquests tipus de tractaments a vegades tan lents són de difícil implementació. En un lloc que quan algú va al metge és que està molt malament. A més no tenen la possibilitat d'informar.se de què és tracta, com és el cas dels vilatans d'aquí els quals o bé es compren medicaments al mercat o bé van al curandero del poble que com us vaig explicar en l'anterior email, a vegades té tractaments molt agressius, com demanar la part del cos d'algú altre. Tot i que per sort no és l'ho més habitual.

De moment el Faher Mathew ha entrenat algunes persones que ja comencen a fer tractaments a pacients i a practicar el ioga. Uns mètodes que els proporcionaria independència vers molts medicaments. Les cultures són per sumar i no per restar, són per intercanviar-se i créixer no per destruir-se i desaparèixer. La veritat és que l'India fins ara ha sabut sumar més que restar.

COM ENS COMPORTEM ELS OCCIDENTALS QUAN ANEM A L'ESTRANGER A AJUDAR

El respecte vers als visitants, pel poc que he estat aquí, és una qualitat que tenen la gent d'aquests voltants.

Al principi et sorprèn que algunes persones s'agenollin per saludar-te, però preguntant a gent d'aquí m'han dit que és força normal, ara bé són les dones i nens les que sempre ho fan mai ho farà un home o un noi. Inclús les dones per mostrar respecte als seus marits o pares a vegades s'agenollen. Per tant es podria dir que és una tradició una mica masclista.

Ara bé, el fet d'agenollar-se per la simbologia que representa no crec que sigui una tradció ancestral d'aquests pobles, sinó que segurament fou importada des dels països colonitzadors.

Aquest respecte que algunes persones mostren, com dia en l'anterior crònica, et fa pujar l'autoestima, però i a ells què? No crec que aquest tipus de comportament afavoreix massa a la igualtat cultural.

Són els primers dies que estic per aquí i això vol dir que les reflexions que pugui fer ara al final del viatge poden arribar a ser una mica diferents.

Crec que la relació entre occidentals i en aquest cas africans està massa desequilibrada o almenys mal entesa, ja que no m'imagino cap de nosaltres agenollant-se mostrant respecte davant d'una persona gran per exemple.

Una persona estrangera que està ajudant aquí em deia que ja des de fa molts anys, des de que Uganda estava dividida en reialmes que les persones estan acostumades a que els guiïn, i que per això no tenen massa iniciativa. Ara bé avui mateix he vist unes representacions improvisades fetes per unes noies i ja us asseguro que no els falta gens d'iniciativa quan la poden desenvolupar. Els nens que comentava que estan passius, també m'estic adonant que necessiten alguna cosa que els activi, a la que arriba algun catalitzador la cosa es desmadra com a Catalunya.

Aquestes poquetes persones que, amb la millor voluntat del món intenten ajudar els que més ho necessiten i que alguns sort en tenen algunes d'ells, A vegades només donen el peix i estableixen relacions molt dependents i paternalites. Com un dia em va comentar en Pere Casaldàliga, les persones més pobres, necessiten el peix i la canya al mateix temps, llavors si tenen sort ja tiraran les xarxes.

Tot això ho explico, perquè han arribat dues dones holandeses, que tenen una fundació que ajuda a l'organització que hi ha aquí. Durant tot el dia les he acompanyat als diferents llocs que els han portat i que apadrinen. Està clar almenys pel vist fins ara, que el respecte i la rebuda que tenen cap els visitants, aquí és espectacular, però no sé si fins el punt val la pena que els nens de 4 i 5 anys facin unes representacions a unes persones blanques, per cert ens anomenen Musunga, i sàpiguen des de ben petits que aquelles persones són les que els hi donen diners per l'escola a qui han d'estar eternament agraïts. No sé si la gent que és ajudada hauria de saber qui són les persones o les organitzacions que aporten diners i que quan aquestes persones les visitin els hi ensenyin quasi a idolatrar-los.

Llavors no és d'estranyar que quan camino pels voltants del poble hi hagin alguns joves que em demanin diners o qualsevol altre cosa que porti a la motxilla.

A vegades sense adonar-nos volem imposar la nostra manera de pensar, perquè penses que és la correcte sense plantejar-te si les teves idees en un ambient diferent funcionaran o potser s'han d''aplicar d'una altre manera. Per exemple una sister m'explicava que els volien ensenyar a estalviar i que va ser un fracàs total, perquè potser estalviaven durant un parell de mesos però un dia de sobte s'ho gastaven tot, llavors m'explicava que va ser quan va comprendre realment que aquesta gent viu al dia, que no planifica el futur més enllà d'un o dos dies, La majoria d'aquestes persones no tenen diners, només es preocupa per tenir menjar i si les collites aquell any han anat bé ni d'això. Per tant una cosa tan arrelada en les seves ments no es canvia en dos dies. Però com sempre els projectes estan supeditats a un temps determinat i les administracions demanen resultats ràpids, aleshores els únics projectes que són resultadistes són els que creen dependència, és quan només se'ls dóna el peix.

Per què un projecte funcioni es necessita temps, diners i implicació de les dues parts i aquesta part a vegades és la més díficil de resoldre. L'ho ideal és quan de mica en mica es pot anar delegant diferents tasques fins que sigui la pròpia gent local la que decideixi el que més els convé.

Un altre cosa que observo és que si una organització o unes persones s'estableixen en un lloc, el primer que han de fer és integrar-se a la comunitat i per exemple aprendre la seva llengua, està clar que la comunitat també ha de ser integradora. Recordo el padre Angel Calvo a Filipinas que parlava el chavacano, l'Angel Olaran a Etiòpia que parlava el Tigriya, i els dos formaven part ja, de la comunitat. Crec que és importantíssim que primer sàpigues on estàs per saber el què necessiten. Hi ha d'haver una interrelació fluïda entre les persones sinó es vol perdre la comunicació.

COM VIU LA GENT DE BUSOGA

Com us deia, és un zona molt rural, on la gran majoria de families no tenen electricitat. Aleshores el mitjà de comunicació més utilitzat és la radio. Caminant pels camins vas veient que la gent penja els aparell de radio a la finestra de davant i mentre va fent la feina van escoltant la radio. Fins i tot alguns se l'emporten als camps on treballen o la tenen engegada mentre van amb. bicicleta A part de les cames, la bicicleta és el mitjà de transport que s'utilitza més, això si, s'ho agafen amb molta calma i les bicicletes que tenen com us podeu imaginar no són com les nostres amb canvis de marxa, això si són molt resistents. Ho han de ser-ho perquè l'utilitzen molt per transportar aigua, canyes o el què faci falta.

Al no sentir cap mena d'inseguretat m'atreveixo endinsar-me pels caminets, a més sempre et trobes algú que en cas de necessitat et pot indicar com tornar al lloc original.

Com a Musungu que sóc (és a dir blanc europeu) quan passa per davant d'una casa, els nens que sempre hi ha els més petits s'espanten i fins i tots es posen a plorar i els més grans després de fer-los una salutació amigable s'apropen.

Quan saludo amb el JAMBO (hola que tal) la gent somriu i em retornen la salutació i fins i tot algunes dones grans, aquí les anomenen MAMAS, em demanen que m'apropi per saludar-me amb un gran somriure, ah, i si veuen la càmera, llavors pla, tots volen que els faci una foto, el difícil sobretot amb la gent gran es fer-los entendre que no els puc donar la foto, que la càmera és digital. Les salutacions entre els homes és donar-se la ma, però no d'una manera viril, sense haver de demostrar res, fins i tot a vegades més que apretar el que es fa és acariciar el palmell de la mà, llavors es fa un petit gir perquè els polzes xoquin entre ells, com si fóssim col·legues i per acabar es torna a donar la mà de la forma tradicional, sempre d'una manera molt dolça m'atreviria dir. Ara bé acostumats a treballar amb les mans la majoria dels palmells dels homes i algunes dones són durs com roques.

Pel camí no s'ha conservat massa el bosc original, tot i que hi ha arbres, gran part s'ha transformat en camps de cultiu. Un cultiu del qual hauríem d'aprendre'n una mica, sobretot ara que tots som tan ecologistes.

La terra és vermella i fèrtil. En el mateix camp de cultiu hi ha vàries plantes de diferents espècies, per exemple, blat de moro i cafè, o plataners amb sèsam. Després quan han recollit els fruits, les parts no aprofitables, les tallen i les deixen al terra perquè es podreixin o bé com a molt les cremen, per tant adobs totalment naturals.

A més de les espècies que ja he mencionat, també cultiven, tè, cassava(manioca), patates dolces, irish potatoes(que són com les nostres), mongetes, pèsols, algun tomàquet, sorgam que és com una mena de cereal, igual que el millet(amb anglès), també tenen plantes que fan pebre i altres plantes que no recordo el nom perquè no en tenim cap equivalent. Llavors també tenen molts arbres fruiters, mango, alvocat diferents tipus de plàtans, maracujà, papaia, pinyes(que és una planta).

Com veieu tenen de tot i més, per això no és un lloc que la fam sigui un problema, això explica també que tinguin unes dents blanques com la neu. Com avantatge també tenen que el clima és fantàstic, ja que mai fa molta calor ni fred, sempre poden anar amb uns pantalons i un tros de samarreta i quasi tots els nens i nenes van sense sabates. Fan tres àpats que depèn molt de l'estació de l'any que estiguin, ja que per exemple ara que han recollit el blat de moro, mengen una mena de porridge, i la cassava que quasi no falta mai a “taula”.

Passejant amb gent d'aquí m'he meravellat de la seva sapiencia vegetal, tots es coneixen les plantes i els arbres a més de la seva utilitat si són medicinals per exemple, fins i tot els més joves. Ara bé també potser il·lús de mi que m'estiguessin enganyant, però no crec que sigui el cas.

La societat és masclista i les dones com a la gran majoria de llocs del món són els pilars de la societat, multiplicant-se per deu per poder arribar a tot arreu. Mentre alguns homes van fent al camp, puc certificar que molts d'altres no, ja que quan creuava algun poble, les ombres dels grans arbres estaven plenes d'homes assentats jugant a un joc de taula, parlant o bé contemplant com un musungu els deia Jambo, llavors ells amb un somriure ampli alçaven la mà per tornar-me la salutació.

La gran majoria de cases estan construides amb maons de fang que han estat cuits en petites bòbiles que algunes cases tenen a fora del jardí. Tot i que encara algunes conserven la forma tradicional, que és la imatge de la circular cabana africana que tant ens han ensenyat les pel·lícules. Ara per això en aquesta zona rarament és utilitzada pels vilatants, més aviat és on guarden el bestiar o fins i tot alguns hi tenen la cuina.

Els que estan de sort tenen una mica de bestiar que els ajuda a complementar la seva alimentació, gallines i cabres són el què abunda més, els que tenen una mica més de diners tenen una o dues vaques.

Quan la nit és estrellada és bonic sortir fora al jardí i segur que pots escoltar algun tipus de tambor que de lluny propaga el seu so per tot el poble. La música i més que res el ritme és una cosa que porten a dins, ja que només sentir el so del tambor els seus cossos es comencen a balancejar suaument i quan ja posen música d'algun hit ugandès aleshores totes les noies comencen a moure´s amb uns cops de maluc que et deixen desnucat.

Les tres religions principals en aquesta regió, són la protestant, primer, i llavors ja hi ha la catòlica i la musulmana més o menys per igual. Tot i que almenys els catòlics no els veig molt posats en el tema. Una de les tradicions que es conserva tot i estar teòricament prohibida és la poligamia. La gent no es casa, sinó s'ajunten i munten la seva família, aleshores l'home moltes vegades s'ajunta amb una altra dona o més de dues fins i tot i té fills amb vàries dones, si a més afegim que moltes dones tenen fills de ben joves, no és d'estranyar que hi hagi famílies de més de 9 germans amb vàries mares, ja sigui per la poligàmia o perquè el pare ha canviat de dona vàries vegades. Si s'ajunten no hi ha res registrat, per tant tot està emparaulat. Ara bé hi ha certes parelles que quan són grans es casen per l'església catòlica, aleshores es distingeixen quan van a missa, perquè porten el seu vestit tradicional anomenat Gomesi d'un color determinat. Els Gomesi són vestits d'un sol color amb una mena d'ombreres punxegudes en direcció vertical. Aleshores si el vestit és de color groc indica que aquella dona no està casada per l'església i si en canvi entra a l'església de color blanc és que la dona està casada per ritus eclesiàstic.

Ara bé el que més m'agrada és quan estan cantant fan una mena de crit molt semblant al que fan altres pobles com els berbers, o els etiops també, una mena de crit que indica alegria i la veritat és que quan canten el fan molt sovint.

La veritat és que una de les coses que m'estic fixant és amb la gran diferència de sons que tenim. Caminant només fas que mirar enlaire entre els arbres per veure quina mena d'ocell fa aquella mena de cant, o el so dels llangardaixos a la nit, o els dels grills o cigales que són constants, els dels tambors també s'escolten generalment de lluny, el de les ràdios ja més conegut, els dels nens de les escoles cridant quan juguen, el so d'algú que estar tallant un arbre o el d'algú tallant canya de sucre o les plantes de blat de moro, o el de les passes d'algú que s'acosta caminant o el so inquietant d'algun animal que s'està movent entre els matolls per sortir-ne finalment una gallina atemorida, el so metàl·lic de les bombes d'aigua on els nens i nenes esperen pacientment el seu torn i també el de la pluja que cau de manera violenta i ràpida sobre els sostres fets de llautó.

Suposo que m'he fixat una mica més en el sentit de l'oïda perquè quan vas sol pels camins aguditzes més tots els sentits per obtenir la màxima informació possible, sobretot quan el lloc t'és tan desconegut. El viatjar et pot ajudar a entrenar l'atenció i l'observació. També et pot ajudar a desenterenyinar sensacions oblidades en el teu subconscient.

CANTS I BALLS, MÉS PARLAMENTS I L'HIPÒTESI DELS NENS QUIETS

Ja sabia que el ritme musical provenia d'Àfrica, però és que ara no en tinc cap mena de dubte. Mireu no paro d'anar a missa. No en tinc ni idea del què parlen, però quan l'església plena de gom a gom es posa a cantar, a ballar a picar de mans i tocar els tambors, la veritat és que se'm posa la pell de gallina. És tot un espectacle. L'ho fotut és que quan acaba la missa, com a visitant que ets és de bona educació dir algunes paraules, així que el primer dia em van agafar amb els pixats al ventre, però després mentres cantaven m'anava inspirant per saber que dir.

La veritat és que sóc bastant el centre d'atenció i m'hi estic acostumant, sempre trobes els ulls dels més menuts clavats a tu i d'una manera més dissimulada la gent més gran també està encuriosida. Sobretot quan anem a visitar llocs remots que pocs blancs deuen haver vist.

Com ja us explicava quan vaig estar a Etiòpia quan parlava dels estrangers que vivien durant una temporada en aquell país, treballant sobretot en ONGs, la veritat és que quan a Barcelona no ets ningú en canvi aquí passes a ser quasi venerat, heu de pensar que a la sortida de missa les dones se m'acostaven i agenollades em donaven la mà i les gràcies per haver-los visitats No, no es pensaven que era capellà, perquè durant el meu parlament ja els havia explicat que era professor. Després de les salutacions i amb el poc que tenen et fan un dinar a base d'arròs i una mica de carn, això si, s'ha de menjar amb les mans. És un honor per ells que tu estiguis allà.

No és d'estranyar doncs que l'autoestima et pugi fins als núvols i et sents el “puto rei”.

A més cada tarda un grup de nois i noies assaja al jardí el compaund, ja que dissabte celebren el dia dels nens i nenes i vindran més de 4000 nois i noies. El professors de música em demanen que assisteixi als assajos ja que els nois i noies estan més motivats i al final sempre em dediquen una cançó amb el ball corresponent, és una passada.

Està clar que són els primers dies i la novetat accentua les sensacions i el benestar, suposo que de mica en mica aquest “subidon” que tinc es posarà al lloc que toca i espero que ser tan el centre d'atenció no “m'agobii” massa.

El què si estic observant és que la gent és molt calmada. Els seus moviments són lents i no fan cap esforç en va, sobretot la gent gran. Els homes dormiten en qualsevol lloc. Els capellans claretians que fa més de 15 anys que estan a la zona, m'expliquen que en aquesta regió més oriental d'Uganda la gent és força més manta que altres parts. A més escoltant tres nois seminaristes, de Tanzània, i dos de Kènia que estan treballant un temps aquí a Kiyunga, veig que la seva opinió és la mateixa. Comenten que aquí la gent no es preocupa massa per les coses, que són poc cooperatius en les coses de l'església i que només viuen el present, la qual cosa fa que no tinguin mai diners, ja que no estalvien i que no es preocupin pel seu futur.

El què si m'ha cridat l'atenció, és la tranquil·litat dels nens i nenes, per exemple, els més petits venen a escoltar com els més grans assagen, doncs el silenci és absolut, observen, canten en veu baixa o el que més, es distreu amb un pal fregant la terra vermella que hi ha sota el gran arbre que ens dóna ombra. Aleshores la meva hipòtesi és que com que no tenen electricitat a casa, com que els pares no poden estar per ells a la que es fan una mica grans, doncs són nens i nenes que saben estar sense fer res, Heu de pensar que n'hi havia desenes només escoltant i que anaven dels 3 anys als 7 anys. Ara bé, després he entès que la meva hipòtesi segurament no és la correcta. Ja que quan he vist els professors de música fent-los fora amenaçant-los amb un pal, he vist que el silenci i la quietud potser era obligada més que voluntària. Però clar Doncs, potser no estava tant equivocat....Continuarà

PETITA HISTORIA D'UGANDA AMB UNA VISIÓ INDIA

Com ja us he comentat aquests dies estic compartint experiències amb diferents sacerdots claretians, indis, els quals molt instruïts i amb molta experiència sobre el terreny m'han explicat una mica el perquè hi ha tants indis a Uganda i com han influït en la història d'aquest país.

Abans d'arribar els anglesos, Uganda estava dividida en sis reialmes on cadascun dels reis governava els diferents clans tribals de la regió. Quan van arribar els anglesos els era molt difícil controlar tanta diversitat, així que començaren el control del país al rei de la regió de Luganda. Els Baganda que són tal i com s'anomenen a la gent d'aquesta tribu, i d'on prové el nom de Uganda, començaren amb l'ajut dels anglesos a controlar tot el país. D'aquesta manera els anglesos també ho tenien molt més fàcil.

Mentrestant en els any 20 els anglesos per poder exportar millor els recursos de totes les seves colònies, començaren a construir les línies ferroviàries per tot l'est d'Àfrica. Per fer-ho portaren molts indis, ja que eren bons treballadors i a més ja sabien de què anava el tema, perquè havien construït la gran xarxa ferroviària que encara ara està en funcionament en aquest país. Aleshores molts indis es quedaren a Uganda com a ma d'obra pels anglesos.

Quan arribar la'independència d'Uganda el 1961, els anglesos posaren el rei dels Baganda com a titella, de manera que la colònia continuava a les seves mans tot i la firma d'independència.

Aleshores els indis se sentiren desemparats ja que la corona anglesa ja no els protegia. Així que alguns tornaren al seu país però d'altres es quedaren a Uganda, començant a fer negocis.

Els Ugandesos però no estaven massa d'acord en la manera que el rei portava el país, així que perpetraren un cop d'estat. Fou llavors quan el senyor Obote pujar al poder, això era durant la segona meitat dels anys 60. Obote començar a nacionalitzar empreses, escoles,,, que encara pertanyien els anglesos, tot i així el fet d'haver traït al rei d'Uganda no li fou perdonat per molts compatriotes seus. A més alguns encara pensaven que era massa condescendent amb els anglesos.

Mentre els indis com a bons negociants, començaven a forjar els seus negocis, la seva pujança fou tal que gran part del comerç ugandès estava portat per indis i les petites empreses que s'anaven obrint també eren indis.

Llavors fou quan aprofitant que el president ugandès estava fora amb una reunió dels països de la Commenwealth el famós dictador Idi Amin pujà al poder fent un cop d'Estat. Inicialment això el dictador estava en totalment en contra dels anglesos i de qualsevol estranger en el país.

És per això que quan pujà al poder donà 90 dies perquè els indis abandonessin el país, els congelà totes les seves comptes i els prengué totes les seves terres, aleshores els indis marxaven cap a diferents destinacions amb tot el què podien endur-se a sobre, però aleshores quan creuaven les fronteres els soldats els prenien les seves pertanences. Aleshores fou quan Canadà i el Regne Unit els donaren assil, així que molts emigraren cap a aquests països, però d'altres es quedaren als països veïns, esperant la seva oportunitat per tornar. Durant el règim de Amin el país s'ensorrà i tot el comerç i negocis que duien els indis i que suposadament havien de continuar portant els ugandesos anomenats per Amin també naufragaren estrepitosament.

No fou fins el 1978 que Idi Amin fou derrocat i s'exilià a Arabia Saudí, Aleshores començaren un seguit de cops d'estat fins que el 1986 aconseguí el poder Yuweri Museveni, ajudat pels tutsis que s'havien exiliat de Rwanda a principis dels 60. Tot aquest això havia estat planificat a Tanzania on Museveni l'actual President d'Uganda estudiava amb Kagame l'actual president de Rwanda, els dos arribaren al poder després d'un cop d'estat. Per tant ho havien planificat tot des de feia anys.

Museveni donà facilitats perquè els indis retornessin a Uganda, els retornà les seves terres i els seus negocis.

Des d'aleshores els indis han fet créixer els seus negocis i les seves empreses i moltes ciutats hi ha grans botigues regentades per hindus i les grans empreses que hi ha a Uganda pertanyen també a indis. De fet a mesura que anaven conduint i passaven diferents empreses la majoria pertanyien a indis, i segons en Joy, l'amic indi, la segona fortuna més important del país és d'un indi.

Suposo per això que no es tenen en compte el president Museveni que continua al poder després de 24 anys i els seus, perquè amb la corrupció que hi ha el país i amb l'expoliació de recursos que estan fent al Congo, segurament que els governants ugandesos s'estan omplint les butxaques a vessar.

Mentrestant els indis a l'ho seu, tot i que ara els estan sortint forts competidors, com no els xinos. Que ja estan entrant al país amb força.

Ara bé una cosa que m'ha fet gràcia, és que estan construint una carretera que uneix Kampala amb Mbarara, com a molts llocs d'Àfrica em pensava que estava construida per xinos, doncs resulta que no que l'empresa és de Ghana, però realment és europea. Aleshores el preu per fer la carretera és molt més alt si es dóna la concessió a Europa que als xinos per exemple, ara bé els governants ugandesos, molt pillos ells, prefereixen els Europeus, per vàries raons. Primera perquè és la Unió Europea qui financia la carretera per tant tot queda a casa. Evidentment la Unió Europea també l'interessa perquè així tot queda a casa, però la jugada bona que fan els governants és que saben que els europeus per venir a aquí ho fan amb unes condicions molt bones, és a dir els construeixen bones cases, els donen bons cotxes, els posen totes les facilitats necessaries. El bo del cas, és que quan acaben els projectes els Musungu, és a dir els blancs, doncs tornen cap a casa i les cases, els cotxes, els ordinadors i moltes altres coses es queden a Uganda i està clar a qui va a parar.

CREUANT UGANDA

De Kiyunga el poblet que està a la vora Jinja em vaig desplaçar fins a Katukuru un altre poblet situat a la vora de Mbarara a l'oest del país. Per tant vaig creuar amb dos importants punts geogràfics durant el trajecte.

El primer el riu Nil. Segons els primers exploradors britànics, a Jinja és on neix el riu Nil, concretament a la part nord del llac Victòria. Fou el britànic John Hanning Speke que el 1858 determinà aquesta zona com a la del naixement del riu Nil. Tot això creà molta controversia en aquella època, ja que molts d'altres exploradors no estaven d'acord amb la troballa de Speke. Tot i les discrepàncies l'explorador Henry Morton Stanely, confirmà la descoberta de Mr Speke, ja que rodejar tot el llac Victòria, trobant com a única sortida d'aigua la del Nord del llac i per tant com a naixement del Nil. En l'actualitat però, s'han trobat dos rius un que neix a Rwanda i l'altre a Burundi com a fonts inicials del Nil, ja que els dos rius desemboquen al llac Victòria. Sembla ser que el riu rwandès és més llarg que el burundès, per tant generalment la longitud total del Nil es compte des de Rwanda. Tot i que es podria dir que el Nil no es converteix com a gran riu, fins que el Nil blau, provinent d'Etiòpia, s'ajunta al Nil blanc, provinent del llac Victòria.

Com passa en la majoria d'aquests casos, quan s'arriba el lloc, a part d'unes quantes botiguetes de souvenirs per turistes i una placa que explica una mica l'historia del riu, el lloc no te res d'extraordinari, més que res pel què representa.

A més s'ha construït una presa que ha fet pujar el riu i que per tant la mena de fonts que sembla que hi havia inicialment han desaparegut, deixant a la vista un gran riu que en aquella zona baixa amb l'energia d'un nen petit. Després de les fotos pertinents, vàrem visitar un lloc on explica que part de les cendres de Gandhi foren llençades al riu Nil, per l'estimació que aquest tenia vers Àfrica, on va viure-hi alguns anys.

D'allà continuarem amb el cotxe cap a l'oest direcció Kampala, a l'entrada de la capital el tràfic estava totalment aturat, segons deien alguns conductors, la policia estava fent controls degut a les bombes del dia 11 de juliol. Aprofitarem per posar gasolina, el preu de la qual es desorbitant per la majoria de butxaques locals. Un euro el litre.

Amb el dipòsit ple i després de travessar Kampala, posarem rumb sud, on ens pararem un moment en la zona per on passa l'equador, per tant passarem a l'hemisferi Sud.

Després de quasi 8 hores de camí, ens desviem de la carretera principal per agafar una carretera de terra, després d'una hora i plens de pols arribem al nostre destí, Katukuru el petit poblet on el pare claretià Joy fa un any que ha obert la seva església.

KATUKURU, UN PASSEIG PER LES ESCOLES D'UGANDA

Aquesta regió pertany a l'antic reialme d'Ankole i es parla el Runyancore, mentre que la gent que hi viu són els Banyancore.

Tot i que és un lloc rural i pobre, em sembla que està una mica més desenvolupat que la zona de Kiyunga d'on provinc. El paisatge és ondulat, amb muntanyes pelades i grans extensions de plantacions de plataners, que arriben fins a mitja falda de la muntanya.

Abans d'arribar a Mbarara la ciutat més gran i més propera de Katakuru, m'he pogut fer a la idea de com podia ser el paisatge abans que la mà de l'home en canvies la seva fisonomia, ja que hem passat per un parc Nacional, on encara es poden trobar grans espècies de mamífers en llibertat. És una zona amb moltes acàcies separades entre elles i rodejades per pastures. Un paisatge de sabana, el que tots ens ve al cap quan es parla d'Àfrica.

Ara però la presència de l'home ha canviat tot aquest paisatge i els camps de cultiu s'estenen arreu.

Ara és l'època de recollir els platans, aquí però hi ha una especie majoritària, que l'anomenen matoque. La mengen molt bullit i xafat, igual que patates bullides i la verita és que és molt bo.

Els homes de la regió ajudats per les seves bicicletes carreguen més de 6 branques plenes de platans per portar fins al poble, on el majorista els hi comprarà per uns1000 shillings cadascun, que ve a ser uns 30 cèntims d'euro. Si cada branca d'aquestes puja més o menys uns 12 quilograms, aquests homes carreguen a les seves bicicletes uns 100 quilos. Molts d'aquest homes els veus suats pels camins, empolsinats de la terra vermella, arrossegant la bicicleta més de 12 quilometres, per arribar a guanyar encara no 2 Euros, alguns d'ells allarguen el trajecte uns 5 quilòmetres per així a la ciutat poder-hi guanyar uns 50 cèntims més en total.

En aquesta regió, segons els pares claretians, no es practica la poligàmia ila gent és més treballadora que els Basoga de l'est d'Uganda.

Això si les dues regions tenen en comú la precarietat en què estan les seves escoles. A la vora de la capital Kampala es veuen des de la carretera les boniques i exhuberants escoles privades pels més rics, la majoria de vegades fills de polítics. Després en els pobles hi ha alguna escola privada sobretot si són de secundària i les públiques, les quals

sobreviuen com poden.

El govern s'ha posat com a gran fita acomplir amb els objectius del mil-leni i s'ha centrat sobretot amb el de l'educació. És a dir garantir una educació lliure a la majoria de nens i nenes del país. Així que fa uns anys va nacionalitzar moltes escoles que funcionaven en fons privat. Des de llavors em comentava el director d'una escola que les coses encara van pitjor, ja que els diners que el govern hauria d'aportar a les escoles no arriba i el poc que arriba ho fa tard. De manera que hi ha pocs professors, per exemple hi ha classes amb més de 100 nens i nenes, he assistit a classes on els alumnes estan assentats a terra i on les pissarres estan totalment trencades o simplement no n'hi ha. Els professors que cobren uns 100 dòlars el mes s'han de multiplicar i a més el seu salari els tarda molt arribar. Per tant la situació de l'educació en el país no està en el seu millor moment. El que si fa el govern és incrementar els bons resultats del sistema educatiu del país. Segurament hi ha menys analfabets que abans, la qual cosa ja és bona, però amb això no n'hi hauria d'haver prou. A més en aquests països no sé si les estadístiques són massa fiables, ja que aquí ningú sap quantes persones hi ha a casa, doncs menys se sabrà les que assisteixen a l'escola.

Visitant les diferents escoles tan a l'est com a l'oest, m'he fixat que els nens i nenes, vessen d'innocència. Qualsevol cosa que els facin que surti una mica de la normalitat els fa riure, moltes de les coses que els nostres trobarien la cosa més tonta del món, aquí la troben graciosíssima. Per exemple el truc de la puça, “mundialment” famós gràcies en tortell poltrona, no us podeu imaginar l'èxit que té i tan grans com petits busquen la puça com desesperats. O un petit truc que els faig amb una petita goma que faig passar d'uns dits a uns altres. La primera reacció és de sorpresa, la segona d'alegria i llavors els més grans intenten endevinar el truc. Aquest mateix truc l'he fet a escoles de Catalunya i la primera reacció és de sorpresa continguda que no es noti massa, la segona és de a “mi no me la fots” i fer veure saps com trobar el truc i molt poques vegades hi ha la reacció d'alegria espontània que hi ha aquí per una cosa nova. Enlloc .de disfrutar del truc, nosaltres el què volem és treure-l'hi la màgia i per tant la innocència.

PARC NACIONAL MBURO

De bon matí el father Joy, el father Cassimiro també indi, i jo, pugem al Toyota Celica generació ja retirada i ens dirigim cap el petit parc Mburo.

Després de menjar pols durant quilòmetres arribem a l'entrada del parc. Ens volen fer pagar 25 dolars, no pot ser diu el father Joy, i com a bon negociant indi acosegueix que ens rebaixin el preu 5 dolars cadascú.

El noi de l'entrada al veure que el father Joy parlava la seva llengua, va baixar la guàrdia i això ho aprofitar el father Joy per fer una estocada i aconseguí una rebaixa força considerable.

Satisfet per haver aconseguit l'objectiu que s'havia establert, puja el cotxe i engega el radiocassette, la música com no India, tabla, la flauta, la veu de pitu i fins i tot algun violí. Finestres abaixades, per tant tots els ingredients per començar el safari pel parc.

Després de 5 minuts amb el cotxe no haviem vist cap animal, el father Joy a mesura que passava el temps li canviava la cara i començava a dubtar que hagués fet un bon negoci amb la rebaixa del preu.

A mi però no m'estranyava gens que no s'acostés cap animal, ens devien sentir des de quilometres de distància, allà lluny vàrem aconseguir veure unes zebres, el father joy premia la llengua contra les dents en senyal de desaprovació. Finalment arribarem al punt d'informació, on òbviament ens digueren que si volíem veure animals era millor contractar un guia, la senyal de desaprovació es feia més insistent per moments, després d'alguns intents per rebaixar el preu, desistí i marxaren cap el llac a prendre l'ombra, ja que el sol et feia esclatar el cap.

Després de menjar els plàtans rostits que havíem comprat a l'entrada del Parc poguérem veure de lluny uns hipopòtams, la cara del father Joy canviar per moments, durà tant com una respiració d'hipopòtam. Potser havíem trencat la malastrugança, ja que de lluny s'acostaren una parella de bernats pescaires amb uns colors ben vius, els ocells començaren anar i venir del manglars i tot i que no eren el nostre objectiu prioritari, la veritat és que l'escena era bonica.

Quan decidirem tornar cap el cotxe, uns micos passaren per davant nostre, això si guardant distàncies. Sembla que la sort canviava, la cara del father Joy es dibuixava ja un somriure de satisfacció, però la cosa no s'havia acabat aquí, pel mateix camí que havien anat, tornarem cap a la sortida i llavors si que fou apoteòsic, el father Joy es revolcava en el seient del conductor amb una alegria desbordant. Grups de zebres es creuaven davant nostra i inclús s'esperaven que els hi féssim la foto, els impales una mica més temorencs estaven també molt a prop, uns cérvols molt grossos que no sé quin nom tenen ens desafiaven amb les seves cornamentes al mig del camí, les gaseles només es deixaren veure de lluny i els ocells continuaven el seu vaivé, no ens podiem queixar.

Just abans de la sortida del parc em vaig adonar que la música continuava sonant, llavors el father Joy tot content amb digué, canten en Malayalam(cap i cua) la llengua del meu estat Kerala.

Jo havia disfrutat de la companyia, del paisatge, dels animals però sobretot de la música cantada en Malayalam.

HISTÒRIA D'UGANDA I UNA MICA DE CULTURA AFRICANA

Us escric aquesta petita crònica des de Nyabwina, un petit poblet rural a uns 70 Km de Mbarara direcció el Congo. El primer que m'ha cridat l'atenció només arribar, és la quantitat de gent gran que hi ha, si ho comparo amb la resta de llocs rurals que he estat. Llavors m'han explicat el perquè. Doncs resulta que la zona és un dels llocs on el president Museveni ha invertit més diners, ja que és la terra de la seva tribu els Banyankole. Aleshores com molts d'altres governants africants, aquests donen molt més suport als “seus” que no a la resta del país, així que aquí a la zona sud-oest hi ha més infrastructures, més escoles. Per exemple aquí no és molt normal que les noies quedin embarassades de molt jovenetes, ja que l'educació fa més temps que s'ha implementat.

En Santos un noi ugandès amb qui he compartit un trekking fins a una de les muntanyes que rodeja la zona m'ha explicat una mica més d'història del seu país i d'Àfrica en general. Segons m'ha dit vol publicar un llibre sobre el seu país d'aquí a un o dos anys.

La conversa m'ha ajudat a entendre una mica millor l'estructura d'Uganda i fins i tot una mica d'Àfrica en general.

Assentats al cim de la muntanya des d'on podiem allargar la vista, contemplant l'extensa plana, amb grans cultius de plataners. En Santos intentava fer-me entendre una mica el sistema tribal que ha governat Uganda i per extensió molt països africans durant molts anys.

Com us deia en una altra crònica, Uganda estava divida en 6 reialmes, que poques vegades, segons en Santos, lluitaven entre ells. La població era molt més petita i per tant hi havia suficient terra per tothom.

Ara bé quan van arribar els anglesos, donaren suport a una tribu petit anomenada els Baganda, a partir d'aquest moment les lluites tribals foren habituals i per exemple ell m'explicava que de la seva tribu els Banyoro van morir més de dos milions i mig de persones a mans dels anglesos. El sistema dels anglesos era dividir el poble i enfrontar-los entre ells, creant diferents enemistats. Començaven pel reialme menys poderós amb qui firmaven acords i de mica en mica amb la seves millors armes i a través de les tribus del país acabaven controlant tota la regió. El mateix va passar a l'India amb els Maharajàs.

Aleshores fou quan començaren a crear-se enemistats entre les diferents tribus, un ressentiment que segons en Santos perdura fins els nostres dies i que és el causant del què anomenem lluites ètniques. Perquè per exemple en les eleccions del 2007 a Kenya o a Rwanda entre hutus i tutsis.

Quan els anglesos donaren la independència a molts països aquests no estaven preparats per assolir la democràcia, ja que encara ara molts tenen cicatrius per tancar i sobretot el què demanen és justícia. Però això no ha arribat mai, els diferents governants post-colonials continuaren menyspreant a molt grups i acaparant tota la riquesa del país, és a dir continuaven utilitzant la metodologia que havien fet servir els anglesos.

En l'actualitat com que moltes de les cicatrius no estan tancades, algunes persones de diferents grups tribals encara estan ressentides i reclamen allò que era seu i que se'ls va prendre a la força.

Sobretot ara, que el problema de la terra s'ha convertit en un del més greus que haurà d'afrontar la humanitat en un futur. Ja que l'augment de la població fa que hi hagi escassetat d'aliments per a molta gent.

També cal afegir un problema actual que ha aguditzat i accentuarà les tensions en el futur, que és el problema de la terra. Un problema que amb l'augment de població tan gran fa que moltes persones que basen el seu substent en l'agricultura de supervivència tinguin escassetat d'aliments. Segurament és el problema de fons de moltes lluites com la dels tutsis o hutus a Rwanda.

A més com que els actuals governants continuen afavorint els seus, això fa que les tensions inter-tribals augmentin

A Uganda per exemple el president Museveni pertany a la tribu dels Banyankole, però a la vegada aquesta es subdiveix en dos grups, els Bahima que tradicionalment eren els rics i que tenien els ramats i l'altre grup és el Bayru que eren agricultors i que estaven sotmesos pels Bahima. Aquesta estructura no és única en aquesta tribu, sinó que per exemple es repeteix entre hutus i tutsis, de manera que els que tenien el poder volen continuar tenint-lo i els que no el tenien estan cansats de tant maltracte.

A més la tribu de Museveni està situada al sud del país, fent frontera amb Rwanda, és per això que la relació entre Rwanda i Uganda ha estat molt estreta, bé més ben dit la relació entre els Bahima ugandesos i els tutsis rwandesos.

Ara bé algú es pot preguntar com és que aquests individus aconsegueixen estar tant temps en el poder, doncs per variis motius, el principal és la corrupció en el qual de mica en mica tots els alts càrrecs si van introduint, aleshores a ningú l'interessa que el president deixi el poder, perquè molts haurien d'afrontar càrrecs amb la justicia, inclús el president i està clar això no interessa a ningú.

Aleshores quan es celebren les eleccions hi han fraus electorals massius. Per exemple m'explicava en Claudius que en una àrea poc poblada d'on ell prové hi han registrades unes trenta mil persones, doncs en les últimes eleccions van sortir-ne un milió de vots.

L'altre factor a tenir en compte és la corrupció que també hi ha en els partits opositors, moltes vegades la gent s'estima més boig conegut que boig per conèixer.

Quan apareix algun líder que realment pot fer ombra a la gent del poder, aquest ràpidament és eliminat o assassinant-lo com passa a Rwanda o imputant-li falses acusacions, fins al punt de jutjar-lo i condemnar-lo.

Per últim està clar que la comunitat internacional coneix tot això, però l'interessa perquè molts d'aquests governants són titelles de les grans potències.

Per tant en les properes eleccions d'Uganda al 2011 ja se sap qui guanyarà, a les properes eleccions de Rwanda aquest agost del 2010 ja se sap qui guanyarà, així que a vegades la gent s'escarrassa des del nostre país a ajudar a desenvolupar aquests països, però sinó hi ha un canvi polític no hi ha res a fer.

Després d'aquesta lliçó de política que m'ha fet en Santos hem continuat parlant des del cim de la muntanya sobre una mica de cultura africana en general.

Àfrica és una cultura de cultures. És a dir el sentiment que tenen molts africans de l`Âfrica sud-sahariana és el d'unió. La procedència d'aquesta fraternitat entre pobles africans prové dels seus avantpassats, ja que la majoria de d'africans generacions enrere provenen del mateix poble, els Bantu. És per això que hi ha aquest sentiment d'unió, perquè comparteixen avantpassats comuns.

A Àfrica en general els avanpassats són molt importants en la vida dels vius. Moltes vegades segons en Santos, els vius viuen més pensant en el passat que no en el futur. El temps no és tan conceptual com el nostre, sinó que és més difús. Ells daten el passat segons els esdeveniments importants que els hi hagi pogut succeir, no per l'any o pel mes, sinó per si quan va neixer la seva filla, o per quan va morir el seu pare. El temps està mirant al passat, suposo que per nosaltres és difícil entendre aquesta visió.

Els seus avantpassats són el seu punt d'unió amb la resta d'éssers vius, els avantpassats són respectats, venerats, conviuen entre nosaltres fent d'intermediaris entre Déu i els vius. Per tant si fas content als teus avantpassats, és una manera de fer que Déu estigui contents.

No entenen i es posen a riure quan els comentes que els nostres morts estan enterrats en murs de ciment verticals, no entenen que no estiguin enterrats al terra, ja que és la terra que ells ens han deixat i la terra que ens dóna de menjar i que per tant tots formem part.

És una cultura on les relacions humanes són molt importants, la família, els veïns, el clan, la tribu. La seva manera d'entendre la vida és compartint-la amb els altres per això no entenen la solitud, poden estar moltes hores sols i inclús viure sols, però no experimenten la solitud, ja que formen part del grup, segurament els costa entendre la nostra societat tan individualista. La mort per ells no és un esdeveniment tan catastròfic com per nosaltres, ja que d'alguna manera continuaran entre els vius, seran recordats pels seus i formaran part de la seva vida. els avantpassats són el lligam entre els vius. Fan d'intermediari amb Déu per això quan estan a missa estan contents, estan més a la vora dels seus i una manera de demostrar-ho és cantant i ballant.

Per altre banda però aquesta manera de pensar, en un món mogut pel pensament occidental fa que els sigui difícil la seva adaptació. Sobretot per la manca de planificació, perquè no es pensa en el futur. És per això que els costa tan estalviar o pensar a tres mesos enllà.

Segons en Santos s'ha de canviar una mica la mentalitat i aprendre a pensar en el futur, deixà de banda els ressentiments del passat, utilitzar el passat per unir i enfortir relacions gràcies als avantpassats i pensar en el futur per planificar i ajudar a les persones a tenir unes millors condicions de vida.

Espero però que pensant en el futur no deixin de pensar en el passat, que és el motor de la seva cultura.

Potser hauríem de compartir futur i passat tots plegats, així uns podrien planificar i els altres no ens sentiríem tan sols o amb tanta por a la mort.

UN DIUMENGE PER NYABWINA

Aquesta petita població està situada a uns 70 Km de Mbarara, la tercera ciutat més important de Uganda. Està en el regne de Ankole, en direcció al Congo. El lloc és rural i les infrastructures com carretera asfaltada o electricitat són inexistents a més com gran part del país han d'anar a buscar aigua a la font o als pous.

Ara bé aquesta zona està més desenvolupada que la zona de Jinja, hi ha més educació, més camps de cultiu, hi ha molt poca malària i el Sida està molt controlat. La població no pateix de subministrament d'aigua ni de menjar durant tot l'any. A més tothom té un sostre on està. Per tant tot i que econòmicament són pobres i els manquen moltes infraestructures doncs la gent aquí sobreviu més o menys bé.

Una prova d'això i que ja de seguida em va cridar l'atenció és la gran quantitat de gent gran que hi ha en aquesta zona. Cosa poc normal fins ara. He conegut varis avis que arriben als 85 anys, la qual cosa demostra que l'esperança de vida en aquesta zona és més elevada que en d'altres.

DIUMENGE

A les 7 del matí quan el sol comença a despuntar, el brunzit de les abelles dins de l'habitació em desperta. Dins de la mosquitera em sento segur, però el soroll no em deixa continuar dormint. Resulta que en Casimir que està a l'habitació del costat, té un rusc d'abelles a la finestra, de manera que les abelles amb poc sentit de l'orientació entren a la meva estança, volant com desesperades contra els vidres mentiders.

Després d'esmorzar, amb en Casimir, un pare claretià jove que hi ha a la parròquia, anem a fer una passejada pels voltants.

Només sortir en Casimir amb un caràcter molt jovial comença a saludar a tothom, la gent respon a les salutacions amb un somriure i un dolça apretada de mans. Després de petites presentacions i el de congratulations because of the world cup, anem continuant serpentejant la plana pels laberíntics camins que formen les plantacions de plataners. Però no hi ha perill que ens perdem, ja que sempre hi ha algun menut que ens acompanya. Els nois o noies que ens fan de guia, solen anar unes passes a davant nostre sense dir massa cosa i caminant com si res ens fan esbufegar de valent.

Al cap de poc de caminar ens trobem a una senyora gran que ens demana que entrem a casa seva. Ens quedem a una mena de jardinet que tenen i ens ofereix una fruita acabada de collir de l'arbre, de la qual ens podem alimentar unes 8 persones de l'ho gran que és. En anglès l'anomenen Jackfruit. Quan sembla que la visita arriba al final, demana en Casimir que entrem a casa perquè vol que beneeixi la casa. Així que en Casimir fa la primera pregaria del dia i beneeix la casa de la senyora i a tots els seus ocupants. Pel què veig aquest era el principal propòsit de la dona quan ens ha convidat.

Després la dona ens acompanya un bon tros perquè no ens perdem, fins que troba a un noiet que va a buscar aigua amb el seu recipient de 20 litres groc, típic a tot Àfrica i que prové dels recipients que contenien oli de palma.

És impressionant com els nois i noies, nens i nenes es carreguen al cap 25 litres els més valents i 8 litres els més menuts, la força i l'habilitat són dignes del millor malabarista.

Aquesta és l'aigua que faran servir per cuinar, beure i dutxar-se. Aquí amb una galledeta d'aigua n'hi ha prou per dutxar-se i sortir-ne ben net.

Just després de la font d'aigua, que no és res més que un rajolí provinent d'un rierol, en Casimir reconeix a una de les nenes que l'ajuden a l'altar. La noia tota vergonyosa se'ns acosta, ens saluda i ens demana que entrem a casa seva.

Arribem al pati de terra, que com totes les cases està escombrat i net. Allí ens trobem a l'avi que amb poca visió, està assentat a l'ombra d'un arbre, escoltant com no la ràdio. Aquí la majoria de gent parla o xapurreja l'anglès, la qual cosa ens facilita la comunicació. Ens fan assentar en unes cadires i ens treuen pinya i plàtan per menjar. Ens agraeixen molt la visita i es queixen que les havien d'haver avisat ja que ens haguessin preparat menjar. A més l'avi li dóna 1000 shillings(30 cèntims€) al sacerdot perquè no ens han pogut oferir tè, que pel camí ens en comprem.

La gent sol assentar-se al voltant del menjar i el silenci potser és el que se sent més, però no es respira tensió, al revés, sembla que amb la sola presència i companyia ja estan més que contents. Això si, abans de marxar demanen al Casimir que faci una benedicció a dins de la casa. Hi ha molt de respecte vers el jove sacerdot i el que representa, suposo que la benedicció de la casa i els seus habitants els dóna la força que abans els podia donar el bruixot del poblat.

De moment els homes que ens hem trobat anaven la majoria empitofats. Aquí beuen un licor provinent del plàtan que anomenen malwa i que pel què es veu agrada molt.

Una de les noies de la casa, la Marie, ens guia amb lleugeresa per entre les cases fetes de maó cuit i les plantacions de plantaners. No parem de saludar i de compartir rialles. Finalment d'una casa ens surt una dona gran vestida amb una mena de cortina de flors i un mocador el cap, ens invita a casa seva, però nosaltres ja anem amb més pressa, se'ns fa tard, de totes maneres entrem. Com les altres cases tenen un petit rebedor on hi ha quatre cadires i una tauleta i darrera tenen una o dues habitacions, mentre que la cuina està a fora feta amb parets de fang i les letrines solen estar a la part de darrera de la casa. Ens ofereix més menjar i ens reben amb reverències. A partir d'aquest moment em començo a replantejar això de ser capellà. Però quan per enèssima vegada li demanen una altre pregaria, desisteixo, la meva imaginació per inventar pregàries és molt limitada.

Ens despedim i continuem el trajecte ja cap a casa, la Marie ens guia fins a un camí que no té pèrdua, just allà apareix la dona d'en Julius que també vol que entrem a casa seva, no ens hi podem negar. Té uns posters de la verge maria i com no vol que el Casimir els hi beneeixi, aquí també se li ha acabat la creativitat al pobre sacerdot, ja que repeteix algunes de les pregaries que havia fet abans.

A partir d'aquí enfilem per l'empolsinada carretera principal, fins a l'església, on es fa l'animada missa del diumenge i com no, els parlaments i presentacions hi son habituals. Al final de la missa em toca dir unes paraules als feligresos, cosa que ja començo a estar acostumat. A més és fàcil de parlar quan saps que tothom està content i agraït pel simple fet d'estar allà. Aquí no existeixen les pors al rídicul.

Després de la missa la Dora i la Lilian, dues noies de 19 anys que tenen cura dels dos capellans indis que hi ha a la parròquia en Thomas un home d'uns 50 anys i en Casimir ens tenen el dinar preparat i la taula ben parada.

Després d'un bona apat una mica de migdiada i sant tornar-hi. Hi ha una noia que ens ha convidat al seu aniversari. Al arribar la noia tota preocupada ens ha dit que feia estona que ens esperaven i això a Àfrica representa molt de temps.

La cosa va en serio, la noia i les seves amigues vesides amb taconets i vestits llargs, els homes el pare i l'oncle amb el traje del diumenge. Entrem al rebedor on ens esperen amb un altre tiberi, treuen més menjar, entre els llargs silencis, es fan parlaments, ens presentem, aplaudim, fins i tot cantem en el moment de portar un pastís casolà. La noia que fa 21 anys està emocionada i encantada que el pare Casimir hagi assistit al seu aniversari. En alguns moments crec que el capellà se sentia fins i tot una mica violent. Però que va més bé que una pregària doncs tres o quatre pregàries, que són les que va haver de dir el pobre capellà, que amb les neurones exhaustes ja no sabia ni què deia. Després dels regals i quan ja eren les 7 de la tarda i per tant quasi fosc, en Casimir i el seminarista havien de marxar, adivineu per què? Doncs per dir fer la pregaria de les 8 a la petita capella que tenen. Això sol allà no pintava res, així que els vaig seguir.

Al arribar i mentre ells estaven a la capella, vaig anar a comprovar si les plaques solars aquell dia havien emmagatzemat prou energia per poder veure una estona la televisió. En teniem per una horeta. Avui tampoc podrien veure La tormenta, el serial mexicà més seguit a tot Uganda.

Així que després de sopar, vàrem connectar la televisió i el pare Casimir, dos seminaristes i jo ens vàrem acomodar per veure uns DVDs musicals que havien gravat pel sacerdot. Música del Congo, que anomenen Lingala music.

Carai tu, allò era canela i de la forta. Us heu d'imaginar els vídeos de reggaeton però encara més pujats de to. Dones movent el cul d'una manera obscena i pervertida, amb el cantant vestit amb abrics de pell de bisó amb unes lletres que deien:

• Alphonse

• Oui xou xou,

• je le fait comme ça. Aquesta frase estava acompanyada d'uns moviments pèlvics provinents del mateix diable.

Llavors em deien, quins vestits més acolorits, oi? Però senyors si no van vestides pensava jo. Llavors continuaven, heu vist quins edificis més moderns hi ha al Congo, i llavors jo m'adonava que la meva vista havia perdut molt. Edificis on?

Per sort l'electricitat es va acabar, el dia havia set llarg i profitós, així que Bona nit a tothom.

RWANDA LA VERTADERA HISTÒRIA

RWANDA

A Àfrica el poder és molt important, perquè el poder significa poder sobre la vida de les persones, es podria arribar a dir que les persones que tenen el poder poden decidir qui viu i qui no viu. Sé que és una visió extrema però moltes vegades es dóna.

És per això que quan les persones escullen algun candidat perquè els representi no el trien per qui millor pugui portar la regió o el país, sinó per qui millor els pot protegir, per tant solen ser persones de la seva mateixa regió, etnia o clan perquè saben d'aquesta manera que durant el temps que estigui aquella persona al poder ells podran estar tranquils i si estan de sort podran tenir un tracte de favoritisme. És per això que quan el líder del grup demana ajuda a les persones properes a ell o que simplement l'han votat o senzillament hi estan a favor aquests fan una defensa a ultrança del líder perquè saben que si aquest líder perd el poder polític, en pujarà un altre que segurament deixarà de beneficiar-los o inclús els maltractarà per beneficiar-ne d'altres. En les pròximes eleccions del dia nou d'agost, tothom ja sap qui guanyarà, tothom ja sap a qui ha de votar. Segurament hi haurà variis tipus de vots, els de qui li donen suport i que s'han anat posicionant en el govern, que seria el de la minoria tutsi i els de la por, de la majoria hutu, que saben que si l'actual president fos derrocat, el malson de la guerra podria tornar a començar.

Una mica d'història que ens permetrà entendre millor el conflicte hutu-tutsi a Rwanda i Burundi.

Des de l'arribada dels colonitzadors a aquests dos països a finals del s-XIX i a principis del XX que s'ha intentat diferenciar entre hutus-tutsi i twa. Tres ètnies diferents i que segons expliquen alguns historiadors, foren la principal causa de les matances de l'any 1994. Està clar que també influïren altres factors que aniré explicant més endavant, però al final que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Els belgues empesos pel fort corrent antropològic que hi havia a finals del XIX i a principis del XX van catalogar tres tipus d'ètnies a Rwanda i Burundi. El tutsis, com a ètnia dominant i els més alts i forts. Els hutus agricultors i menys fornits que els tutsis i finalment, els twa, els més baixets de tots i que no pintaven res en la societat, ja que vivien al mig de la selva i segons sembla descendents dels pigmeus. No van tenir en compte enfrescats com estaven en aquella època a trobar noves races, que els tutsis degut a la seva situació privilegiada, durant segles havien estat més ben alimentats i això podria haver contribuit a la diferència fisiològica entre hutus i tutsis. .

Per tant el què queda més o menys clar és que els twa si que se'ls podia considerar una ètnia diferent als hutus i tutsis.

Per tant, realment era una diferència ètnica el que hi havia entre hutus i tutsis o potser era més una diferència social?

Durant els segle dinou en l'epoca del colonialisme, els científics europeus surten a recórrer el món descobrint nous paratges, noves especies animals i nous pobles. Empesos per la mentalitat científica imperant en l'època, el primer que fan es detallar les diferencies i les característiques físiques i culturals per tal de classificar aquests nous grups humans. Moltes d'aquestes classificacions han arribat fins els nostres dies i en molts casos no s'han tingut en compte possibles errades de catalogació d'aquests pobles.

La definició d'ètnia diu: Una ètnia o grup ètnic és un grup de persones que s'identifiquen entre elles a partir d'uns lligams que els distingeixen d'altres grups.. Aquests lligams poden basar-se en tret racials, culturals, lingüístics o religiosos.que poden ser d'un caire més o menys porós.

Per tant si comparem els hutus i els tutsis no podem dir ni molt menys que pertanyin a dues etnies diferents ja que parlen la mateixa llengua (kinyarwanda o burundès), pertanyen a les mateixes religions, tenen les mateixes tradicions i tot i que els belgues asseguraven que uns eren més alts que els altres i amb la pell més clara, en l'actualitat això no és tan evident. Ja que la mescla ha estat constant al llarg dels anys.

Segons un amic Rwandès que ha fet un estudi antropològic sobre el seu poble. Ell considera que el seu poble està format per una única ètnia i en l'actualitat inclou també els twa.

Més que una diferència ètnica el que hi havia a Rwanda i Burundi ja abans de l'arribada dels colonitzadors era una diferència social.

Hi havia un grup dominant i minoritari, els tutsi. Els reis eren tutsi i tota l'aristocràcia i gent influent de la cort també. Ells eren els únics que rebien algun tipus d'educació i també els que estaven més ben alimentats (això podria explicar la seva major altura i fortalesa) eren els que posseïen els ramats de vaques per tant tenien un status superior als hutus.

Aquests eren els seus vassalls, eren agricultors que no tenien terres pròpies i que havien de pagar el delme als seus senyors perquè els deixessin treballar la terra.

Al llarg dels segles la diferències socials entre els dos grups es perpetuaren i per tant en les seves tradicions, com cançons, contes, llegendes es parlava dels hutus i tutsis com a pobles diferents, els uns per mostrar la seva classe superior i els altres per parlar en contra dels tutsi.

Evidentment els clans tutsis que estaven al poder volien mantenir o augmentar les distancies entre hutus i tutsis.

Els hutus durant segles van haver de donar vassallatge a la classe dominant els tutsi, però els dos tenen la mateixa cultura, llengua, tradicions.

Els twa en aquella epoca si que se'ls podia considerar una ètnica diferents, ja que tenien diferents tradicions i vivien bastant al marge d'aquesta societat, tot i que estaven en el esglao més baix de la societat i eren menyspreats tan pels hutus com pels tutsis.

Per tant quan primer van arribar els alemanys i posteriorment els belgues, es trobaren aquesta diferencia de classes que els colonitzadors convertiren en diferència ètnica. No fou una errada sinó que el mateix poble rwandès al llarg dels anys havia alimentat aquestes diferències fins a tal punt de creure-se-les.

Aleshores els colonitzadors no canviaren massa coses, tractaven amb els qui manaven que eren els tutsis i els hutus en quedaven al marge com sempre havien quedat, Per altre banda els twa continuaven pel seu camí continuant sent pràcticament els dalits de rwanda o Burundi.

Els tutsis eren els que tenien el bestiar i els hutus qui cultivaven la terra. Es creu però que en alguns casos, els hutus podien passar a ser tutsis. Sobretot per actes de valentia en defensa del rei. Aleshores canviaven d'estatus per decret reial. El fet de tenir bestiar no era suficient per poder ser tutsi, ja que alguns hutus també en tenien. L'únic que tenia poder per canviar les classes era el rei. quan el rei donava e seu beneplàcit un hutu es podia convertir en tutsi.

El govern belga després de la primera guerra mundial s'encarregà de governà l'àrea dels grans llacs, Rwanda, Burundi i el Congo.

Per poder-ho fer necessitaven la cooperació de l'aristocràcia tutsi per poder recaptar impostos i per poder controlar el país. Els tutsi ja els anava bé perquè eren ells qui continuaven manant amb la protecció de l'exercit belga.

El 1935 el govern belga creà el carnet de l'etnicitat, on hi posava si eren hutus, tutsis o twa. Tot i que moltes vegades s'han considerat que són físicament diferents els belgues eren incapaços de distingir-los pels trets físics, així que utilitzaren el nombre de vaques que tenien les famílies per diferenciar-los en hutus i tutsis.

Durant tot el temps que durà el colonialisme les diferencies socials continuaren augmentant, ja que l'educació era únicament pels tutsis i els hutus i twa en quedaven totalment al marge.

El govern belga però deixà que la part del nord-oest de Rwanda fos governada pels hutus com ja feia anys que passava, ja que els clans d'aquella zona no reconeixien els reis tutsis que hi hagué al llarg dels anys.

A mesura que s'aproximaven els anys 50 un sentiment anticolonialista va créixer a tot Africa, El rei i l'aristocràcia tutsi, exigiren als belgues la independència de Rwanda i Burundi, a canvi d'acabar amb la servitud que els hutus tenien vers ells durant molts anys. Durant la decada dels 50 un moviment socialista que reivindicava la igualtat per tots els africans, feu obrir els ulls als hutus que havien començat a ser educats per missioners catòlics, veient el maltracte que aquesta ètnia rebia. Aquesta minoria amb educació i amb el suport de part de l'església, sobretot pel bisbe suís André Perraudin, es revoltaren contra el moviment monàrquic tutsi que hi havia aleshores. Finalment els hutus feren fora a tots el tutsis monàrquics que es refugiaren en la veïna Uganda, i als països del voltant, juntament amb el rei (el mwama), esperant l'oportunitat de reconquerir el país.

Hagueren d'esperar més de tres dècades perquè això succeís. Ja que no fou fins el tràgic 1994.

Rwanda i Burundi aconseguiren la independència a principis dels 60 que fou quan es feren les primeres eleccions “democràtiques”. A partir d'aquest moment els dos països bessons comencen a caminar separats, Ja que en les eleccions democràtiques a Rwanda guanyen els hutus y aboleixen la monarquia, en canvi a Burundi guanyen els monàrquics moderats tutsi, tot i que a burundi al cap d'un any el president és assassinat i pren el govern altre vegada els tutsis més radicals.

Tots aquests canvis venen acompanyats de milers de víctimes tant hutus com tutsis, de manera que el ressentiment que ja hi havia entre ells continua alimentant-se.

HISTORIA RWANDA A PARTIR DELS 60

A partir d'aquí comença la història més controvertida de Rwanda. Primer governa Gregorire Kayibanda des del 1962 fins el 1973, el poble l'havia elegit a ell com a primer president de Rwanda cosa normal ja que el 90% de la població a és hutu.

El 1973 però Juvenal Habyarimana féu un cop d'estat, descontent de com s'estava portant el país. Aquest nou president hutu i del nord-oest de Rwanda governà fins el 1994 Rwanda.

Els primers anys foren de prosperitat econòmica degut a les exportacions de cafè i tè, però els anys 80 els preus d'aquestes matèries primes baixaren i el país se'n ressentí. Durant tot aquest temps que no hi hagué conflictes socials, la gent del país havia pràcticament oblidat la distinció ètnica que hi havia abans dels anys 60, els joves nascuts a finals dels 60 i a principis dels 70 no s'havien pràcticament que volia dir ser hutu o tutsi o fins i tot twa.

A més durant anys els països dels grans llacs s'havien apropat molt al govern francès.

Els que però no havien oblidat mai la seva procedència eren els tutsis aristòcrates i monàrquics que emigraren durant la revolta del 1959, aquests estaven esperant el seu moment, per apoderar-se altre vegada del poder.

La crisi dels anys 80 es notà especialment a Rwanda, ja que els seus principals productes d'exportació, el te i el cafè havien disminuït molt el seu preu. A més l'augment de la població era espectacular, en l'actualtat és el país amb la densitat de població més alta d'Àfrica. Fet que agreujava encara més la situació dels camperols i la gent del món rural en general. Per tant l'ambient en el país no era massa bo i això provocà distanciaments entre diferents membres del govern, el president Juvenal Habyarimana ja no tenia el suport que rebia anteriorment. Els tutsis estaven veient que el seu moment s'estava aproximant.

Els tutsis durant més de 30 anys entre altre països s'havien refugiat a Uganda, i s'havien convertit en experts militars, ajudant a l'actual president de Uganda a conquerir el poder amb un cop d'Estat, amb la inestimble ajuda dels Estats Units que d'una manera o altre volien una part del pastís Africà.

HISTÒRIA DE RWANDA A PARTIR DELS ANYS 90, LA VERITAT DEL GENOCIDI

Un cop Museveni aconseguí el poder d'Uganda els EUA i La gran Bretanya van veure l'oportunitat d'incrementar la seva presència a Africa, conquerint els estats francòfons i començar a plantar la mala llavor per llavors arribar-se fins el Zaire, l'actual Congo.

Els tutsis de Uganda tenien el suport de les grans potencies, a més la debilitat del govern de Juvenal Habyarimana augmentava, així que començaren a preparar la guerra per arribar a Kigali i reconquerir el seu país.

Es formà el grup rebel FPR, Front patriòtic Rwandès, on tutsis preparats per la guerra, alguns d'ells als EUA, com l'actual president de Rwanda Paul Kagame estaven decidits a fer el què fés falta per conquerir Rwanda.

El 1990 s'inicià la guerra cívil al nord de Rwanda on tropes molt ben preparades del FPR s'enfrontaven a un exèrcit molt dèbil rwandès que sort en tenia del suport del govern francès per contenir les esbranzides del FPR.

Des del 1990 fins el 1994 la guerra es cobrà milers de morts al nord de Rwanda, sobretot cívils. El FPR era implacable, sàdic i cruel amb les seves víctimes, això féu que moltes de les persones que fugien d'aquesta enorme crueltat arribessin a la capital buscant refugi, aquests explicaven el què estava succeint al nord amb els seus familiars i fills quan el FPR entrava en alguna població. (Violacions massives, tortures, es veu que una de les pràctiques més comuns era obrir els homes en canal i lligar-los vius en un arbre amb els seus propis budells, els deixaven allà fins que morien) Això féu augmentà la por del poble hutu. La por va fer que es radicalitzessin algunes faccions dels hutus, veient que si arribaven els tutsis al poder les represàlies podrien ser sanguinàries envers ells. A més si això si afegeix que el 1993 els militars tutsis del veí Burundi van sufocar una revolta hutu, causant milers de morts, la por i el temor a represàlies eren un fet real.

EL GENOCIDI DEL 1994 PER LES DUES BANDES

El FPR, el grup rebel tutsi que des de Uganda estava atacant Rwanda i que estava comandat per l'actual president del país Paul Kagame, s'estava acostant a la ciutat i havia creat durant tots aquests anys una xarxa d'infiltrats molt important dins del país. Emparats pels EUA, la Gran Bretanya era una oportunitat única per prendre el control de la regió als francesos. Tot estava estudiat i premeditat. El FPR durant aquests quatre anys havia estat preparant el terreny i provocat el terror i la por en els hutus.

El 6 d'abril del 1994 el president rwandès Juvenal Habyarimana i el president burundès Cyprien Ntaryamira els dos hutus, foren assassinats quan el seu avió aterrava a l'aeroport de Kigali. Aquest fou el detonant del genocidi a Rwanda i del gran engany.

Després de l'assassinat del president fou el FPR qui donà el primer cop matant a 200 cívils prop de la capital, els supervivents es refugiaren a Kigali explicant amb terror tot el què havia passat. A partir d'aquí l'histèria, la por, el terror, l'odi es desfermà en aquell petit país i els hutus encapçalats per la branca més extremista anomenada els interhamwe començaren aniquilar a tutsis i hutus que ells creien pro-FPR. Hi hagueren més de 800.000 morts segons algunes fonts.

El curiós del cas i això fa pensar amb la premeditació de tot, és que el grup rebel del FPR arribà a la capital ruandesa, com per art de màgia, la qual cosa fa suposar a membres de l'exercit de les nacions unides els deixaren passar pel corredor de seguretat que s'havia creat durant els anys de guerra civil.

Però la història no ha estat massa justa i ha estat manipulada pel govern tutsi que hi ha des d'aleshores amb la complicitat de la comunitat internacional, USA, gran Bretanya, UN...

Primer feren creure que al president Habyarimana l'havien matat els propi hutus, quan ara s'està demostrant que fou el FPR, comandat per l'actual president Paul Kagame qui ho va fer, de fet variis generals francesos han explicat que les reaccions dels hutus suposadament radicals no eren les d'uns assassins amb premeditació,segons comandants francesos a la zona, no van notar en cap moment que els hutus es preparassin per la massacre tutsi, tal i com alguns analistes ens han volgut fer creure. A més diverses fonts havien informat als soldats francesos, que el FPR s'havia anat infiltrant al govern al llarg dels darrers anys i que sabien que tenien un arsenal de míssils a la capital. En l'actualitat la justicia francesa està investigant l'autoria de l'atemptat i variïs dirigents del FPR han estat inculpats. El president Kagame de moment no pot ser inculpat com a criminal de guerra per la seva immunitat com a cap d'Estat a Rwanda.

També ens han fet creure que el genocidi havia estat pensat i premeditat, però estudiosos del tema com en Juan Carrero, nomenat com a premi nobel de la Pau, creu que la reacció del poble hutu va ser en cadena i espontània, generada per els anys de submissió dels hutus front la minoria tutsi durant tants segles i sobretot pel terror que els tutsis havien creat en els ultims anys sobretot a la zona nord de Rwanda. L'odi, la venjança i la supervivència foren els principal motor d'aquests bàrbars assassins per cometre la massacre de tutsis.

A més comandants de l'exercit francès han declarat que l'exèrcit rwandès pràcticament no utilitzà les seves armes per aniquilar a ningú, sinó que era el poble en estat de xoc que utilitzant el que tenia més a mà com els “machetes”, pals etc.. eren qui perpetraven els assassinats.

El genocidi del poble tutsi, durà uns 100 dies, però la comunitat internacional no reaccionà, els únics que estaven a la zona eren els francesos i estaven desbordats per la situació. A més s'ha sabut que pocs mesos abans els cascos blaus van abandonar la zona, per exprés desig dels EUA. també s'ha sabut que quan l'antic president de la ONU, l'egipci Boutros Ghali va culpabilitzar a les grans potencies i en concret als EUA d'apatia enfront del conflicte, aquest fou cessat per exprés desig del president dels EUA i colocaren en Kofi Anan, casat amb la filla del mecenes de Bildeberg, creador del famós grup de Bilderberg, la qual cosa els permeté operà amb més impunitat en la zona dels grans llacs.

Es creu que durant aquells dies morí quasi el 20% del total de la població.

Però el més greu encara no havia arribat

LA NETEJA QUE HA ANAT FENT EL FPR I QUE NINGÚ EXPLICA

El genocidi en l'actualitat només fa referència als tutsis assassinats pels "hutus" durant els 100 dies del fatídic 1994. Però ja abans de l'any 1994 els dirigents del FPR al crear la guerra civil començaren la neteja al nord-est de Rwanda. Allí és on començaren els atacs i per tant els hutus marxaren dels seus territoris, permeten d'aquesta manera l'entrada dels tutsis provinents d'Uganda que ocuparen les seves terres.

Durant els anys de guerra civil la matança de hutus i tutsis per part del FPR fou molt gran. A més a partir de la guerra, l'FPR va començar a cobrar un impost als rwandesos. Podríem dir-ne un impost revolucionari. Fou una manera per etiquetar els seus partidaris i els seus detractors en el futur. En l'actualitat els empresaris o la gent que vol prosperar i no vol tenir problemes i paguen el que ara podriem dir la militancia al FPR.

Així a mesura que anaven conquerint terreny mataven a hutus que no pagaven l'impost i a tutsis que tampoc el pagaven. Evidentment que la gran majoria d'hutus era pro-governamental i no pagaven l'impost i els tutsis eren més pro-FPR, però amb això sembla il·lògic parlar d'una lluita interètnica.

A partir del 1994 quan el FPR féu l'ofensiva final, ajudat per forces internacionals, per aconseguir el poder. La massacre continuà però d'una forma més brutal i maquiavèlica. Entraren sobretot per l'est, on la neteja fou absoluta, matances i fugides massives de hutus.

Aleshores els tutsis provinents d'Uganda s'apoderaren de les terres d'aquests i és per això que en l'actualitat la part est de Rwanda és la zona més pro-governamental.

Després del 1994 començà la neteja del nord i est, feu dels partidaris de l'antic president Habyarimana. Els assassinats d'hutus continuaven. Els informants del FPR que coneixien els cabdills i la gent més ben preparada, foren qui assenyalaven qui havia de morir. El FPR no volia que es presentés la possibilitat que sorgís algun ideoleg que els pogués portar problemes. Solució matar a tots els intel·lectuals, alcaldes, líders, estudiants universitaris i si feia falta als seus familiars.

Els informadors del FPR algunes vegades eren hutus, que havien estat comprats per el FPR a canvi d'una bona posició en el futur. Altre vegada lluita interètnica?

Un cop havien eliminat a tots els possibles contrincants del nord, els anys posteriors es dedicaren a eliminar centenars de milers de hutus que s'havien refugiat al Zaire i alguna vegada amb la complicitat de les nacions unides. L'excusa era que estaven perseguint els autors del genocidi.

En l'actualitat estant fent una eliminació més selectiva. Eliminen evidentment tots aquells que gosen alçar la veu contra el règim i aquells que en un futur creuen que ho podrien fer. Sempre aquests són els informadors qui se n'encarreguen de donar el "xivatasso", ara bé moltes vegades aquest "xivatasso" és inventat senzillament perquè a algú l'interessa que aquella persona desaparegui. Com ho fan doncs ara per fer desapareixer a algú, doncs mitjançant els tribunals populars anomenats GACACA que són imposats pel règim i moltes vegades fins que no donen la sentència que més convé no s'accepta el dissolució del tribunal popular. De cara a l'exterior aquest sistema és molt bonic, ja que és com dir que el poble soluciona els problemes interns sense l'intervenció de jutges partidistes, s'està utilitzant un sistema tradicional, és com dir que la roba bruta es neteja a casa i ningú n'ha de fer res.

Però el què realment passa és que aquests tribunals populars moltes vegades estan designats per una persona segurament propera al règim i que per tant escull a qui més li convé i també s'han donat casos que les persones que formaven el GACACA han estat pressionades i en alguns casos assassinades, per tant la seva decisió final moltes vegades no deu ser la més justa.

De tant en tant per la carretera es veuen unes tendes vermelles. M'han explicat que és on els que quan són jutjats s'autoculpabilitzen de ser genociadires, els posen allà durant dos anys de treballs forçats. Els que no diuen el què el govern vol sentir, o els tanquen perpetuament a la presó o bé són eliminats. Ningú parla dels milers de morts que hi ha hagut a les presons acusats falsament de ser genocidaires.

DEL GENOCIDI A L'ACTUALITAT, MÉS DE 8 MILIONS DE MORTS!

Els culpables o els principals instigadors d'aquell genocidi han de ser jutjats i complir la condemna que se'ls apliqui. Siguin hutus o tutsis.

Ara bé el problema més greu és que des del principi s'està criminalitzant únicament a un bàndol, els hutus, que se'ls acusa de genocidi,és per això que són perseguits, torturats i aniquilats des de llavors. Es creu que han estat assassinats més de 3 milions de hutus rwandesos des d'aleshores, i més de 5 milions de cívils congolesos, molts d'ells hutus al Congo.

Perquè a partir de la finalització de la guerra els EUA i UK han posat com a exemple l'assassí i actual president de Rwanda Paul kagame com a model de president i model de Pau.

Els EUA, la gran Bretanya i la ONU han estat còmplices de la massacre feta l'any 1994 on van morir 800 000 persones la majoria tutsi a mans dels hutus, perquè van ajudar a planejar el cop al comandant aleshores Paul Kagame, que per cert va rebre entrenament militar a Virgínia els EUA. Però el més increïble és que durant aquests darrers 15 anys no han fet res per evitar els més de 8 milions de morts, la majoria d'elles infligides pels militars rwandesos o diferents grups rebels financiats pels rwandesos tutsis que hi ha el poder i com no pels EUA.

tot per obtenir el control de la zona i així poder-se aprofitar dels recursos que el Congo els oferia.

Els EUA aprofitaren les ganes de venjança dels tutsis i d'expansió del president Ugandès Museveni per fer un neocolonialisme i poder arribar de la manera que fos al Zaire, l'actual Congo. És per això que donaren suport a l'actual president d'Uganda, Museveni per derrocar al president Mobote, és per això que donaren suport als tutsis d'Uganda, per derrocar al regim hutu apoiat pels francesos, els era igual si es perdien uns quants milers de vida. L'important per ells era poder arribar als recursos que els oferia el Zaire.

Un ex-ministre del règim de Mobutu al Zaire explica en el seu llibre les pressions que rebien per part dels EUA, perquè Mobutu deixés el poder, Un Mobutu aliat amb el president Rwandès Habyarimana. Un fou assassinat i l'altre fou obligat a deixar el poder abans de què també el matessin. Suposoque ja no tenien en compte els serveis prestats als EUA durant els anys de la guerra freda, ja que fou un anti-comunista i per tant un pro-americà.

Després del genocidi els tutsis continuaren perseguint als hutus que havien fugit desparvorits per por a les represalies. Segurament entre els cívils que desfilaven cap enlloc hi havia criminals, però això era utilitzat pel govern de Kagame, per aniquilar a tothom. Més tard fins i tot s'ha sabut que ACNUR havia facilitat dades de la localització dels refugiats. Aleshores els cruels perseguidors arribaven i no distingien entre genocides o cívils.

Aleshores amb l'excusa de perseguir els genocides s'anaren infiltrant impunement dins el territori del Zaire, juntament amb les tropes del govern d'Uganda d'aquesta manera Rwanda i Uganda s anaven expansionant que és el què havien pretès des del principi i d'aquesta manera el domini de la regió seria dels hima d'Uganda i els tutsi de Rwanda. D'aquesta manera el govern americà i el de UK tenien les portes obertes per poder explotar impunement a través d'algunes de les seves empreses mineres els recursos minerals de la zona. Com succeeix actualment amb l'American Mineral Fields, Eurocan Consolidated Ventures empresa sueca amb una alta participació americana, Barrick Gold. totes aquestes empreses tenen contractes d'explotació firmats. S'havien assegurat com a molts altres llocs del món amb la possibilitat d'explotació o més ben dit d'expoliació dels recursos naturals del país, en aquest cas no era petroli, però si altres minerals iguals o més valuosos per la tecnologia actual. com el Coltan, zinc, Cobalt, coure a més està clar de la importància geoestratègica de la zona.

Ara França a través del seu president Sarkozy vol reconstituir novament les relacions amb Rwanda. És segurament per això que quan en Sarkozy va visitar Rwanda l'abril, de seguida es van produir parell de detencions de suposats genocides hutus exiliats a França. a més és curiós que aquesta noticia s'anuncii a “bombo i platillo” per molts mitjans de comunicació francesos com le Monde. França que feia més de 14 anys que havia trencat relacions amb Rwanda, aquesta primavera s'hi van tornar apropar, segurament no volen despreciar les sobres del pastís.

DIAMANTS

Rwanda tenia un percentatge molt baix d'exportacions de diamanats quasi nul, però des de que van entrar al territori del Congo a partir de l'any 1996, les exportacions d'aquesta pedra preciosa es van multiplicar exponencialment arribant a ser de 10 tones. Aquests diamants eren transportats cap a Israel, i d'Israel, cap a Belgica i sobretot a Londres, des d'on són distribuits arreu del món. Però no només els diamants per exemple el coltan que únicament es troba al Congo doncs el govern Rwandès obté un benefici de 250 mil milions de dolars l'any. Quan en el seu territori no n'hi ha!!!

Diuen que la nova Kigali, una ciutat neta i amb expansió, s'està construint gràcies als diners provinents del Congo. És força impressionant veure en un país pobre com Rwanda, la seva capital tingui tantes zones residencials.

Passejant per la ciutat un s'adona que s'hi han invertit molts diners i que el creixement físic i econòmic de la ciutat és desproporcionat en comparació al creixement de les àrees rurals del país.